La guerra amb l’Iran no es pot entendre ni resoldre des de la lògica de la imposició o la victòria, sinó des de la comprensió profunda del conflicte, la gestió de l’escalada i la construcció d’espais de negociació basats en interessos. La teoria de la mediació i la resolució de conflctes mostra que, sense reconèixer les necessitats, percepcions i dinàmiques emocionals de totes les parts, qualsevol “solució” serà temporal i inestable.
En contextos de guerra, el relat dominant acostuma a ser simple: hi ha bons i dolents, força i debilitat, victòria o derrota. Però des de la teoria de la mediació i la resolució de conflictes, aquesta mirada és no només simplista, sinó directament contraproduent.
El primer error és confondre la resolució amb la imposició. La confrontació —la lògica del “guanyar-perdre”— pot acabar amb un episodi concret de violència, però no resol el conflicte de fons. Sempre deixa un perdedor que, tard o d’hora, reactivarà el conflicte.
Entendre el conflicte: més enllà de les posicions
Un dels principis bàsics de la mediació és diferenciar entre posicions i interessos. Les posicions són el que les parts diuen (“seguretat”, “sobirania”, “control regional”), però els interessos són el que realment hi ha al darrere: por, reconeixement, supervivència, legitimitat.
En el cas de l’Iran, això és clau. Si només es negocia sobre posicions (programa nuclear sí/no, sancions sí/no), el marge és mínim. Però si s’aborden interessos (seguretat del règim, equilibri regional, humiliació històrica, por a l’aïllament), apareixen espais reals de negociació.
La teoria ens diu que tot conflicte té una dimensió emocional i subjectiva que, si no s’aborda, bloqueja qualsevol avenç.
El cicle del conflicte
Els conflictes no són estàtics. Evolucionen. I quan entren en fase d’escalada, el marge de racionalitat disminueix mentre augmenta la càrrega emocional i simbòlica. En aquesta fase, la confiança s’esvaeix, la percepció de l’altre es torna plana i estereotipada, i la violència comença a semblar no només acceptable sinó necessària.
La teoria del cicle del conflicte mostra que, un cop s’arriba al bloqueig, només és possible avançar si hi ha processos actius de desescalada. El problema és que, en el cas actual, molts actors polítics fan exactament el contrari: reforcen el relat de confrontació perquè els és útil internament.
Sense mediació no hi ha sortida estable
La mediació no és debilitat. És una eina sofisticada per transformar conflictes. Implica un tercer imparcial, un procés voluntari i un espai segur on les parts puguin expressar necessitats reals sense haver de guanyar punts davant de l’opinió pública.
Però aquí hi ha un obstacle clau: en conflictes internacionals, sovint no hi ha un mediador percebut com a realment neutral. Els Estats Units no ho són per a l’Iran. Rússia o la Xina no ho són per a Occident. Europa té capacitat limitada. Això complica enormement qualsevol procés.
El problema del poder
La teoria moderna de la mediació insisteix en un canvi de paradigma profund: passar del “poder sobre” al “poder amb”.
El “poder sobre” és la concepció clàssica del poder. Es basa en la capacitat d’imposar la pròpia voluntat a l’altre, encara que sigui en contra dels seus interessos. Funciona a través de la coerció —militar, econòmica o política—, la jerarquia i l’amenaça. En aquest marc, el conflicte es viu com una lluita en què només hi pot haver un guanyador. És el llenguatge habitual de la geopolítica: sancions, dissuasió, línies vermelles, demostracions de força.
El problema és que aquest tipus de poder pot imposar resultats, però difícilment construeix solucions estables. No resol el conflicte, el conté. I sovint només de manera temporal.
En canvi, el “poder amb” planteja una lògica radicalment diferent. El poder no és una cosa que s’exerceix sobre l’altre, sinó que es construeix amb l’altre. Això implica passar de la imposició a la col·laboració, de la competició a la co-creació, i de la desconfiança a la construcció progressiva de confiança.
No es tracta d’eliminar el conflicte, sinó de transformar-lo. Les solucions que emergeixen d’aquesta lògica no són perfectes ni simètriques, però tenen una qualitat clau: integren, en alguna mesura, les necessitats de totes les parts. Això fa que siguin més sostenibles, perquè ningú queda completament anul·lat i totes les parts tenen incentius per mantenir l’acord.
Dit de manera clara: el “poder sobre” pot guanyar guerres; el “poder amb” és l’únic que pot evitar que es repeteixin. Però la geopolítica actual funciona exactament al revés —dissuasió, amenaces, demostració de força— i pretendre resoldre un conflicte amb les mateixes eines que el perpetuen és una contradicció estructural. Mentre aquesta contradicció no es reconegui, qualsevol intent de “resolució” serà, en el millor dels casos, provisional.
El paper de la comunicació
Cap procés de mediació funciona sense escolta activa, sense reconèixer l’altre com a interlocutor legítim i sense la capacitat d’expressar necessitats sense escalar la tensió. El que domina avui és exactament el contrari: propaganda, declaracions maximalistes i la humiliació pública de l’adversari com a eina política. Això no és un error de comunicació; és una estratègia que tanca deliberadament qualsevol finestra de negociació.
Què caldria fer (des d’una mirada realista)
Aplicar la teoria de la mediació a un conflicte com aquest no és ingenu. És difícil, lent i incert. Però és l’únic camí que pot portar a una estabilitat real. Alguns elements clau:
1. Desescalada progressiva. No hi ha negociació possible sota amenaça immediata. Cal reduir la tensió de manera gradual i verificable: aturar accions militars concretes, rebaixar la retòrica agressiva i evitar moviments que puguin ser interpretats com provocacions. No es tracta d’un gest unilateral, sinó d’una dinàmica de passos petits i recíprocs que permetin recuperar un mínim de confiança operativa.
2. Mesures de confiança. Els grans acords no apareixen del no-res. Es construeixen sobre petites proves de fiabilitat. Acords humanitaris, intercanvis limitats, facilitació de fluxos comercials o energètics… tot allò que sigui tangible i verificable ajuda a demostrar que cooperar és possible. Sense aquesta base, qualsevol negociació queda en paper mullat.
3. Multiplicitat de canals. La diplomàcia oficial és necessària però insuficient. En contextos d’alta tensió, sovint queda bloquejada per pressions internes i posicionaments públics. Per això són clau els canals paral·lels: contactes informals, tercers actors amb credibilitat per a ambdues parts, espais de mediació discreta. Aquests canals permeten explorar opcions sense el cost polític immediat de fer-ho en públic.
4. Reconeixement mutu (encara que sigui mínim). No hi ha procés si una part nega l’altra com a interlocutor legítim. Aquest reconeixement no implica acord ni simpatia, sinó acceptar que l’altre és un actor amb qui cal tractar. Sense aquest pas, qualsevol intent de negociació es converteix en una escenificació buida.
5. Treball sobre narratives. Els conflictes no són només materials; també són relats. Les identitats, les humiliacions acumulades, les percepcions de greuge o d’amenaça tenen un pes enorme. Si el discurs públic continua alimentant la deshumanització i el binarisme (bons/dolents, victòria/derrota), es redueix dràsticament el marge per a qualsevol acord. Transformar el relat —encara que sigui parcialment— és una condició necessària per sostenir canvis reals.
En el fons, tots aquests elements apunten en la mateixa direcció: crear les condicions perquè el conflicte deixi de ser un joc de suma zero. No el fan desaparèixer, però obren la possibilitat de gestionar-lo sense necessitat de recórrer constantment a la força. I això, en un context com l’actual, ja és molt.
El límit estructural. No tot es pot mediar
També cal dir-ho clar: la mediació no és omnipotent. La negociació es bloqueja quan els costos de la guerra es perceben com assumibles, quan el poder intern dels líders depèn precisament del conflicte, o quan una de les parts creu sincerament que pot guanyar. I aquí és on som ara mateix.
A la propera entrada farem un pas més i mirarem endavant amb realisme. Si l’actual dinàmica es manté, quin és l’escenari més probable d’aquí a 2-3 anys? Què vol dir, en la pràctica, viure en un context amb menys marge —energètic, econòmic i polític—? I sobretot, com ens hi podem preparar des del territori i la vida quotidiana, sense esperar solucions que probablement no arribaran.
Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Argelaguer en transició 