Quan els governs europeus parlen de “rearmar Europa” ho presenten com una necessitat per protegir la població davant d’un món cada cop més inestable. Però aquesta narrativa amaga una pregunta incòmoda: què és exactament allò que es vol defensar? La seguretat de les persones, o bé la continuïtat d’un sistema econòmic i geopolític altament dependent d’energia, recursos i cadenes globals fràgils? L’augment massiu de la despesa militar pot reforçar estats i aliances, però no resol les vulnerabilitats reals de les societats europees. Potser cal preguntar-nos si el rearmament protegeix la vida o sobretot el model que la posa en risc.

---

Rearmar Europa

En els últims anys el discurs polític europeu ha canviat de manera notable. Davant la guerra a Ucraïna, l’augment de tensions geopolítiques i la percepció d’un món cada cop més competitiu, molts governs insisteixen en la necessitat de “rearmar Europa”.

L’argument és aparentment simple: si el món es torna més perillós, cal més capacitat militar per defensar-se.

Aquesta idea ha servit per justificar increments molt importants de la despesa militar. Diversos països europeus s’han compromès a destinar el 5 % del PIB a defensa, i alguns ja anuncien objectius encara més elevats.

El missatge és clar: cal preparar-se per a un escenari de conflicte.

Però aquí apareix una pregunta fonamental que rarament es formula en el debat públic, què és exactament allò que es vol defensar?

Defensar la població o el model?

Quan parlem de seguretat, és fàcil pensar en exèrcits, armament i fronteres. Però la seguretat de les societats modernes depèn de molts altres factors.

Per exemple:

• l’accés a aliments
• l’energia disponible
• el funcionament de les infraestructures
• la cohesió social
• la capacitat de resposta davant crisis climàtiques o energètiques

Moltes de les amenaces més plausibles per a les societats europees no tenen forma d’invasió militar. Poden ser:

• interrupcions energètiques
• fallades de les cadenes de subministrament
• crisis alimentàries
• esdeveniments climàtics extrems
• apagades elèctriques prolongades

En aquests escenaris, els tancs o els avions de combat tenen un paper molt limitat.

La pregunta, doncs, es torna encara més clara, estem invertint en allò que realment fa segures les nostres societats?

La vulnerabilitat real d’Europa

Europa és una regió extraordinàriament dependent de l’exterior. Depèn de:

• importacions massives d’energia
• matèries primeres estratègiques
• fertilitzants
• aliments
• components industrials

Aquesta dependència és una conseqüència directa del model econòmic globalitzat que hem construït durant dècades. Aquest sistema ha generat prosperitat material, però també una enorme fragilitat estructural.

Quan es parla de “defensar Europa”, rarament es planteja una transformació profunda d’aquest model. En canvi, la resposta dominant és reforçar la capacitat militar. Però això pot generar una paradoxa.

Podem acabar destinant recursos enormes a protegir un sistema que és, en si mateix, una de les fonts principals de la nostra vulnerabilitat.

El cost del rearmament

Els increments de despesa militar no són menors. En molts països europeus es tradueixen en desenes o centenars de milers de milions d’euros addicionals cada any. Aquests recursos han de sortir d’algun lloc.

I això obre un debat que sovint queda fora del focus mediàtic:

• menys recursos per serveis públics?
• més deute?
• menys inversió en transició ecològica?
• menys inversió en adaptació climàtica?

El rearmament no és només una decisió estratègica. També és una decisió sobre prioritats socials.

Què significa realment seguretat?

Si pensem en la seguretat des d’una perspectiva més àmplia, potser la llista de prioritats canviaria. Una societat resilient potser necessita:

• sistemes alimentaris locals més robustos
• menys dependència energètica externa
• infraestructures més descentralitzades
• comunitats amb capacitat d’organització
• serveis públics forts
• menys desigualtat social

Aquest tipus de seguretat no apareix gaire en els debats sobre rearmament, però és precisament la que pot determinar si una societat resisteix o col·lapsa davant crisis complexes.

Defensar-nos… o defensar el sistema?

Això ens porta de nou a la pregunta inicial. Quan els governs parlen de “defensar-nos”, potser cal preguntar:

defensar-nos de què?

I sobretot:

defensar què?

És possible que una part important del rearmament europeu tingui menys a veure amb protegir la vida quotidiana de les persones i més amb preservar un determinat ordre econòmic i geopolític. Un ordre basat en:

• creixement permanent
• accés global a recursos
• cadenes logístiques planetàries
• competència entre blocs

Si aquest sistema entra en tensió, els estats tendeixen a reforçar la seva capacitat coercitiva. La història està plena d’exemples.

Una pregunta necessària

No es tracta de negar que existeixin riscos geopolítics reals. El món és efectivament més tens i incert que fa vint anys.

Però la qüestió clau és una altra: quina mena de seguretat volem construir?

Una seguretat basada principalment en més armes, o una seguretat basada en societats més resilients, menys dependents i més capaces de sostenir la vida dins dels límits del planeta.

Potser la discussió sobre el rearmament europeu hauria de començar, precisament, per aquí.

Perquè abans de decidir com ens defensem, potser cal decidir què volem defensar realment.