Quan es parla del possible tancament de l’estret d’Ormuz, sovint s’imagina un bloqueig militar amb míssils o mines marines. Però el comerç mundial pot quedar paralitzat per un mecanisme molt menys visible: la retirada de les assegurances marítimes. En un context de tensió a la regió, diverses asseguradores han limitat o retirat la cobertura de risc de guerra per als vaixells que travessen aquest pas estratègic. Sense aquesta assegurança els petrolers no poden operar: els ports no els accepten, els bancs no financen el viatge i els propietaris de la càrrega no assumeixen el risc. El resultat pot ser un bloqueig de facto que duri mesos.

---

El poder invisible que sosté el comerç mundial

Quan pensem en el tancament de l’estret d’Ormuz solem imaginar una operació militar. Mines marines, petroliers atacats o flotes bloquejant el pas. Però el comerç mundial depèn d’una infraestructura molt menys visible: el sistema d’assegurances.

En el context actual de tensió a la regió, diverses asseguradores marítimes internacionals han retirat o restringit la cobertura de risc de guerra per als vaixells que travessen aquest pas amb efectes el 5 de març. Pot semblar un detall tècnic, però en realitat és un mecanisme amb una enorme capacitat de bloqueig.

Sense assegurança, els vaixells pràcticament no poden operar.

Un pas petit per on passa una part enorme del món

L’estret d’Ormuz, situat entre l’Iran i Oman, és un dels punts més crítics del sistema energètic global. Algunes xifres ajuden a dimensionar-ho.

Cada dia hi passen aproximadament:

• entre 20 i 21 milions de barrils de petroli,
• és a dir, al voltant del 20% del consum mundial,
• i prop del 25% del comerç mundial de gas natural liquat, sobretot procedent de Qatar.

Aquesta quantitat colossal d’energia passa per un espai sorprenentment reduït.

L’estret fa uns 39 quilòmetres d’amplada, però els grans petroliers només poden navegar per dos canals d’uns tres quilòmetres cadascun, separats per una franja de seguretat.

En la pràctica, és com si una cinquena part del petroli mundial circulés per una autopista marítima de dos carrils.

En condicions normals, entre 70 i 100 vaixells travessen l’estret cada dia.

Qualsevol interrupció —militar, tècnica o financera— pot provocar ràpidament un embús de dimensions globals.

Per què sense assegurança els vaixells no naveguen

El transport marítim mundial funciona sobre una complexa arquitectura d’assegurances.

Cada petrolier necessita:

• assegurança de responsabilitat civil (P&I),
• assegurança sobre la càrrega,
• cobertura específica de risc de guerra,
• i reassegurança internacional.

Sense aquestes cobertures, el sistema es bloqueja.

Un sol petrolier pot transportar entre 100 i 300 milions de dòlars en cru. Si hi hagués un atac, un incendi o un vessament, els costos podrien ser molt superiors. Per això cap actor del sistema assumeix el risc sense assegurança.

Quan la cobertura desapareix:

• els ports poden negar l’entrada al vaixell,
• els bancs no financen l’operació,
• els propietaris del petroli no hi volen carregar la mercaderia,
• els noliejaris (qui lloga el vaixell) no contracten el vaixell.

El resultat és simple: encara que el pas estigui físicament obert, el sistema comercial deixa de funcionar. És el que alguns analistes anomenen un bloqueig financer o actuarial.

Un bloqueig que pot durar molt més que una guerra

Hi ha una diferència important entre un bloqueig militar i un bloqueig financer.

Una operació militar pot acabar en dies o setmanes. Però quan les asseguradores consideren una zona massa perillosa, la retirada de cobertura pot durar molt més temps. Cal reconstruir la confiança, recalcular els riscos i reorganitzar tot el sistema de reassegurança. Per a una reinstauració completa de la cobertura estàndard, caldrà esperar 2-6 mesos com a mínim, sempre que la situació geopolítica es normalitzi.. Mentrestant, els armadors preferiran evitar la zona.

De tota manera, un tancament del trànsit per l’estret d’Ormuz durant 2-6 mesos és més teoric que realista doncs tindria conseqüències econòmiques globals catastròfiques. El bloqueig de 20 milions de barrils diaris de cru (20% del consum mundial) i 80 milions de tones anuals de GNL provocaria un augment espectacular dels preus energètics, amb el petroli superant els 150-200 dòlars per barril i el gas natural europeu superant els 100 EUR/MWh.

Les economies asiàtiques serien les més afectades: la Xina depèn d’Ormuz per al 40% de les seves importacions de petroli, mentre que l’Índia i el Japó veurien compromeses més de la meitat del seu subministrament energètic. Els productors del Golf Pèrsic patirien pèrdues massives d’ingressos i tancaments de camps petrolífers.

El punt de no retorn: És important matisar la durada d’aquest bloqueig. Si bé l’anàlisi inicial planteja un escenari de mesos, existeix un consens sobre un “punt de no retorn” molt més proper. S’estima que un tancament màxim d’unes tres o quatre setmanes és el límit per evitar un daltabaix econòmic global de grans proporcions. Per això, l’escenari previst per EEU i Israel no és un tancament perllongat, sinó una interrupció d’uns 10-15 dies, seguida d’una reobertura gradual i precària, sustentada per mesures extraordinàries: • Escortes navals: Convois de vaixells mercants protegits per armades militars (EUA/OTAN) per dissuadir atacs. • Assegurances estatals: Intervenció de governs a través de les seves agències de finançament (com la DFC nord-americana) per oferir una garantia de seguretat que el mercat privat no vol assumir. • Risc assumit pels armadors: Propietaris de vaixells, desesperats per moure càrregues milionàries, podrien assumir part del risc, pagant primes privades desorbitades (de fins a l’1% del valor del vaixell per un sol viatge) i navegant sota la seva pròpia responsabilitat. Aquest escenari previst – ja veurem si es compleix- no elimina el problema de fons sobre la fragilitat del sistema, però sí que planteja una sortida d’emergència que els governs i les grans corporacions intentaran forçar per evitar el col·lapse.

El coll d’ampolla energètic més crític del planeta

El món té diversos punts estratègics on es concentra el comerç marítim d’energia. Però cap és tan important com Ormuz.Una comparació ajuda a veure-ho clar:

Estret d’Ormuz
– aproximadament 20 milions de barrils de petroli al dia

Estret de Malacca (entre Indonèsia i Malàisia)
– al voltant de 16 milions de barrils diaris, la majoria procedent d’Ormuz

Canal de Suez i oleoducte SUMED
– aproximadament 5–6 milions de barrils diaris

Bab el-Mandeb (entre el mar Roig i el golf d’Aden)
– prop de 6 milions de barrils diaris

Això significa que Ormuz és el coll d’ampolla energètic més important del planeta. I, al mateix temps, un dels més vulnerables.

La major part del petroli exportat pels països del Golf —Aràbia Saudita, Kuwait, Iraq, Emirats Àrabs Units o Qatar— només pot sortir al mercat mundial passant per aquest punt.

La fragilitat d’un sistema globalitzat

Tot plegat posa en evidència una realitat sovint ignorada. La globalització no es sosté només sobre infraestructures físiques com ports, petroliers o oleoductes. També depèn d’una arquitectura invisible de contractes, assegurances i garanties financeres. Quan aquesta arquitectura es trenca, els fluxos comercials poden interrompre’s amb una rapidesa sorprenent. I el sistema té molt pocs mecanismes alternatius.

Una lliçó per a un món incert

Per a qui reflexiona sobre la transició ecològica i la resiliència de les societats, aquesta situació és especialment reveladora. Mostra fins a quin punt el nostre model econòmic depèn de:

• combustibles fòssils transportats a milers de quilòmetres,
• punts geogràfics extremadament vulnerables,
• i un sistema financer global altament concentrat.

Quan totes aquestes peces han de funcionar alhora, qualsevol fissura pot provocar interrupcions importants.

La millor assegurança

Potser la lliçó més important és aquesta: La millor assegurança davant un món cada vegada més inestable no és una pòlissa financera. És reduir dependències. Consumir menys energia, relocalitzar part de la producció i reforçar economies locals més resilients.

El que passa a Ormuz ens recorda fins a quin punt el sistema global és capaç de moure quantitats immenses de recursos… però també fins a quin punt pot ser extraordinàriament fràgil.