El que al juny semblava un escenari extrem avui és, en bona mesura, realitat: després dels atacs coordinats dels Estats Units i Israel contra objectius iranians, Teheran ha passat de l’amenaça a l’intent de bloqueig efectiu de l’Estret d’Ormuz, un dels principals colls d’ampolla energètics del planeta. Les grans petrolieres i comerciants de gas han aturat enviaments i molts vaixells eviten la zona, la qual cosa anticipa noves sacsejades als mercats energètics i a unes cadenes de subministrament ja molt tensionades.

---

Quan al juny reflexionàvem sobre què implicaria el tancament de l’Estret d’Ormuz, potser semblava que especulàvem sobre un escenari límit, una mena d’“arma nuclear” econòmica reservada per al pitjor moment d’una escalada regional. Pocs mesos després, però, el panorama ha canviat radicalment: el que llavors era una hipòtesi avui s’assembla massa a la crònica d’una fragilitat anunciada.

El 28 de febrer, els Estats Units i Israel han llançat una operació militar de gran abast contra diversos objectius a l’Iran, amb bombardejos sobre infraestructures militars i missilístiques en diferents ciutats. Es tracta d’un salt qualitatiu en el conflicte, presentat per Washington i Tel Aviv com una acció per frenar el programa nuclear iranià i la seva capacitat de projecció mitjançant míssils i milícies aliades. Aquesta vegada la resposta de Teheran no s’ha quedat en la retòrica: la Guàrdia Revolucionària ha iniciat maniobres navals i ha emès ordres als vaixells comercials advertint que el pas per l’Estret d’Ormuz “no està permès”.

Diversos mitjans i fonts marítimes parlen ja d’un “blocatge” o “tancament” de l’Estret: les forces iranianes haurien establert una mena de cordó militar que, de facto, impedeix el trànsit segur de vaixells, atrapant part de la flota dins del golf Pèrsic. El missatge operatiu és clar: “no hi ha pas autoritzat”, i això, en un indret tan estret i militaritzat, equival a un prohibitiu “la zona no és navegable sense risc greu”. Aquestes maniobres arriben després de setmanes de tancaments parcials o temporals per exercicis militars, que ja havien assajat l’estratègia d’utilitzar Ormuz com a palanca de pressió en la negociació amb els Estats Units.

Què implica tot plegat en termes materials? Recordem algunes xifres bàsiques: entre una cinquena i una tercera part del cru mundial que es mou per mar passa per l’Estret d’Ormuz, així com una fracció molt important del gas natural liquat exportat per Qatar i altres productors de la regió. És un embut sense alternativa marítima directa per a les exportacions del golf Pèrsic: si es bloqueja Ormuz, el flux d’energia que surt de ports com Ras Tanura, Jebel Ali, Kuwait o Qatar queda immediatament compromès.

Les primeres reaccions del món empresarial no s’han fet esperar. Grans petrolieres i traders de cru, combustibles i gas han anunciat la suspensió temporal d’enviaments a través d’Ormuz, amb flotes de petroliers i metaners que han reduït la velocitat, han fet mitja volta o han quedat “a l’espera” fora de la zona de màxim risc. Les associacions d’armadors i les marines occidentals, per la seva banda, recomanen evitar la ruta mentre continuïn les operacions militars i no es pugui garantir un mínim de seguretat per a la navegació comercial. El resultat és un embús creixent i la sensació que, encara que no hi hagi una declaració jurídica claríssima de “tancament indefinit”, la combinació de risc militar i ordres iranianes equival a un bloqueig gairebé total.

En aquest context, els mercats energètics reaccionen amb la lògica fragilitat d’un sistema ja molt tensionat: qualsevol amenaça sobre Ormuz es tradueix immediatament en pujades del preu del cru i en nerviosisme pels subministraments de gas, sobretot pel paper clau de Qatar en l’estabilització dels mercats asiàtics i europeus. Si els carregaments qatarís es veuen interromputs durant setmanes, els analistes avisen que l’impacte sobre els preus del gas pot ser molt significatiu, especialment en un continent europeu encara immers en la “sortida” traumàtica de la dependència del gas rus.

Allò que ens interessa subratllar des d’una perspectiva de decreixement i transició és que no estem només davant d’un episodi més d’inestabilitat geopolítica, sinó davant la constatació pràctica d’unes vulnerabilitats estructurals que fa anys que coneixem. Un sistema energètic basat en el petroli i el gas fòssil importats, concentrats en uns pocs punts geopolíticament volàtils i transportats per “colls d’ampolla” marítims, és, per definició, fràgil i exposat a aquest tipus de xantatge i xoc. Quan un sol estret, a milers de quilòmetres de casa nostra, pot sacsejar la factura energètica, els fertilitzants, el transport i l’alimentació, vol dir que hem cedit massa poder a una infraestructura global que no controlem.

En l’entrada de juny ja assenyalàvem que un tancament d’Ormuz posaria en evidència la interdependència extrema del nostre model econòmic, així com la seva incapacitat per absorbir xocs sense traslladar els costos als més vulnerables. Ara veiem com, davant la possibilitat d’un tall prolongat, els governs i els mercats comencen a parlar de reserves estratègiques, de racionament potencial, de reorientar fluxos d’altres regions… però gairebé mai de reduir estructuralment el consum, relocalitzar la producció o reforçar la sobirania energètica i alimentària a escala local i regional.

Aquest nou episodi al golf Pèrsic ens ofereix, doncs, un mirall incòmode: mentre invertim enormes recursos a protegir les rutes del cru i el gas, seguim infrafinançant la transició cap a sistemes energètics basats en renovables de proximitat, en l’estalvi i l’eficiència, i en la disminució deliberada de la demanda material. A cada crisi, la resposta dominant continua sent assegurar el flux de combustibles fòssils com sigui, encara que això impliqui nous riscos bèl·lics i un empitjorament accelerat de la crisi climàtica.

Des d’una òptica de decreixement, l’intent de tancament d’Ormuz hauria de ser llegit com un avís reiterat: o reduïm voluntàriament la nostra dependència d’aquests fluxos llunyans i vulnerables, o ho farem a cops de xoc, bloqueig i emergència. Això vol dir, a escala europea i catalana, qüestionar seriosament un model logístic i alimentari que dóna per descomptat el petroli barat i disponible, i apostar per una reterritorialització de la producció, per una agricultura menys petrodependent, per sistemes de mobilitat que no necessitin tanta energia i per xarxes energètiques més distribuïdes i democràtiques.

Alhora, cal no perdre de vista la dimensió política: aquests colls d’ampolla energètics serveixen tant per al xantatge de règims autoritaris com l’iranià com per justificar intervencions militars i polítiques de seguretat que reforcen lògiques imperials i extractives. Quan l’accés al cru i al gas es converteix en “interès vital”, la temptació de sacrificar drets, democràcia i justícia global en nom de la seguretat energètica és enorme. Un horitzó de decreixement planificat i de sobirania energètica implica també desmilitaritzar progressivament la nostra relació amb els recursos, acceptar límits i repartir-ne els beneficis i les renúncies d’una manera més justa.

Actualitzar avui l’anàlisi sobre l’Estret d’Ormuz no és, per tant, només un exercici de cronista d’urgència, sinó una oportunitat per reforçar una idea central: la millor política de seguretat energètica és consumir menys, més a prop i de manera més equitativa. Els canons apuntats a un estret llunyà ens recorden que la “normalitat” fòssil era, ja abans de la guerra, una anomalia insostenible