---

El gràfic de Jean Laherrère (2024) que encapçala aquesta entrada, mostra que el món ja ha superat el pic del petroli: les noves descobertes fa dècades que minven, mentre la producció segueix creixent i consumeix ràpidament les reserves restants. No s’acaba el petroli, sinó el petroli barat, accessible i rendible. Aquesta realitat marca el final d’un model basat en el creixement il·limitat i obliga a repensar les nostres societats des del decreixement, la sobrietat i la relocalització. Acceptar els límits físics no és resignació, sinó l’oportunitat d’imaginar una vida més justa, senzilla i arrelada al territori.

---

Durant dècades, el petroli ha estat la sang del món industrial. Tot el nostre sistema econòmic, la mobilitat, l’agricultura, la indústria i fins i tot l’alimentació depenen d’aquesta energia densa, barata i fàcil de transportar. Però segons les dades del geòleg Jean Laherrère, cofundador de l’associació ASPO (Association for the Study of Peak Oil), el relat del creixement infinit basat en el petroli barat ha arribat al seu límit físic.

El missatge és contundent: el món descobreix cada vegada menys petroli, i des dels anys vuitanta produeix molt més del que descobreix. La corba verda (descobriments) s’aplana fa més de trenta anys, mentre que la corba blava (producció) continua creixent i ja ha superat de llarg la meitat del total descobert. Això vol dir que hem gastat més de la meitat del petroli que la Terra ens havia “posat a l’abast”.

La línia vermella, que representa el marge entre el que s’ha descobert i el que s’ha produït, és la més dramàtica: després d’un màxim a finals dels anys vuitanta, cau de manera sostinguda, indicant que les reserves explotables es redueixen acceleradament. En altres paraules: no és que s’hagi acabat el petroli, sinó que s’acaba el petroli assequible, fàcil d’extreure i rendible energèticament.

Un declivi irreversible

Aquest gràfic no només parla de geologia, sinó de l’esgotament d’un model civilitzatori. L’era del petroli barat va permetre l’expansió econòmica sense precedents del segle XX: va alimentar la globalització, el transport massiu, la mecanització agrícola i la il·lusió que el creixement podia ser infinit.

Però la realitat física imposa límits. Els camps gegants descoberts durant el segle passat (com Ghawar, Burgan o Cantarell) estan en declivi, i les noves fonts —petroli d’esquist, àrees àrtiques o aigües ultraprofundes— tenen rendiments energètics molt menors i costos econòmics i ecològics molt més alts.

Segons Laherrère i altres geòlegs independents, la producció mundial de petroli cru (sense líquids no convencionals ni biocombustibles) ja va assolir el pic entre 2018 i 2020, i ara entrem en una fase de declivi estructural. Els augments temporals que observem només reflecteixen l’ús intensiu de tècniques costoses o la manipulació estadística de categories energètiques.

Aquest descens no serà lineal ni suau, el sistema pot mantenir-se un temps aparentment estable, però cada cop amb més vulnerabilitat. Quan l’energia neta disponible (EROI) cau per sota d’un cert llindar, el sistema econòmic i social deixa de ser sostenible. És un punt de no retorn on cada barril nou d’energia costa més energia que el que aporta.

El miratge tecnològic i la fe en la substitució

El discurs dominant sosté que les renovables compensaran aquest declivi. Però la realitat és més complexa: el petroli és únic per la seva densitat energètica i versatilitat. Cap altra font pot substituir-lo plenament ni a la mateixa escala. Les renovables són essencials, però no poden sostenir una societat basada en el consum desmesurat i hipercomplexa.

A més, les renovables actuals depenen de materials finits, infraestructures industrials i una logística global que encara funciona gràcies al petroli. Sense un canvi profund en la demanda i en la manera d’organitzar les nostres vides, la transició energètica no serà una transició, sinó una contracció forçada.

El que el decreixement ens recorda

Des del punt de vista del decreixement, aquest gràfic és molt més que una dada tècnica: és un avís existencial. Ens diu que el futur no pot ser una versió “verda” del mateix sistema. El repte no és només substituir fonts energètiques, sinó reduir la dependència energètica i material en tots els àmbits.

Això implica reorientar les prioritats col·lectives:

• Reduir la mobilitat motoritzada i relocalitzar l’economia.
• Simplificar el sistema productiu i reduir el consum d’objectes superflus.
• Recuperar l’autonomia comunitària en energia, alimentació i serveis bàsics.
• Posar la vida al centre, no el PIB ni la competència.

A mesura que les corbes de Laherrère s’allunyen, les nostres societats es veuran obligades a fer el mateix camí: separar-se del creixement i apropar-se a la sostenibilitat. No per ideologia, sinó per necessitat física.

Una altra manera de llegir el futur

Molts interpretaran aquest gràfic amb pessimisme, però també hi ha una lectura alliberadora. Acceptar els límits pot ser el primer pas per construir un món més just, lent i equilibrat. Quan el petroli barat s’acabi, també s’esgotarà una manera d’entendre el progrés basat en la dominació i el consum.

Potser llavors tornarem a valorar allò que no depèn d’un flux energètic immens: el temps compartit, el coneixement local, la cura mútua, la creativitat i la sobrietat voluntària. El declivi del petroli pot ser també l’inici d’un relat de regeneració, si sabem llegir-ne el missatge.

---

El gràfic de Laherrère és, efectivament, un dels més importants del nostre temps: mostra amb claredat el xoc entre una economia exponencial i una Terra finita. Cada cop que la línia blava (producció) s’acosta a la verda (descobriments), la realitat ens recorda que no es pot créixer eternament.

Davant d’això, només hi ha dues opcions: gestionar el decreixement de manera conscient i justa, o patir-ne les conseqüències de forma caòtica. El futur de la humanitat dependrà de com afrontem aquesta elecció col·lectiva.