La manca de combustible per als avions a Cuba és el símptoma visible d’una crisi energètica profunda que recorda el Període Especial. Però el context actual és diferent: el petroli fàcil no tornarà i la població està cansada, amb una part que no va viure aquella etapa. Cuba podria avançar cap a la relocalització i la sobirania material, però el caràcter autoritari del règim i la fatiga social poden convertir aquesta escassetat en deteriorament, no en resiliència. El cas cubà mostra que adaptar-se a un món amb menys energia és també una qüestió política i cultural.

---

Quan un aeroport es queda sense combustible

L’avís oficial que Cuba no pot garantir combustible Jet A-1 als seus aeroports principals ha obligat aerolínies a cancel·lar vols o a introduir escales tècniques fora de l’illa per poder proveir-se de carburant. A partir del 9 de febrer de 2026, les autoritats cubanes van advertir a les línies aèries internacionals que el subministrament de combustible per a l’aviació seria crític . Aerolínies com Air Canada van anunciar la suspensió dels seus serveis a Cuba a causa d’aquesta escassetat. Per als viatgers és una molèstia i una incertesa. Per al país, és un senyal molt més profund: la crisi energètica ha arribat a un punt que condiciona físicament la connexió amb l’exterior.

No és una anècdota logística. És un símptoma.

I té precedents.

El record del Període Especial

Als anys 90, amb la caiguda de la Unió Soviètica, Cuba va perdre de cop el petroli barat. El país es va veure obligat a transformar-se: bicicletes en lloc de cotxes, agricultura urbana, relocalització forçada, reducció dràstica del consum energètic.

Va ser un assaig general de què passa quan una societat moderna es queda sense combustible.

Quan va arribar el petroli veneçolà, però, es va intentar tornar a la “normalitat” tant com es va poder. Era comprensible: després d’anys molt durs, l’objectiu era recuperar qualitat de vida.

Aquesta vegada no és igual

Veneçuela ja no pot fer de salvavides. El petroli fàcil a escala global ja no hi és. Les sancions, la crisi econòmica i el declivi energètic s’entrellacen. Les autoritats cubanes han atribuït la manca de combustible a l’enduriment de les sancions imposades pels Estats Units . El marge perquè aparegui un nou proveïdor disposat a sostenir indefinidament el model anterior és molt més petit.

Això fa que aquesta crisi no sembli un tall temporal, sinó un avançament del món que ve.

Les opcions aparents de Cuba

Sobre el paper, Cuba té dos camins.

El primer és resistir fins que aparegui un nou actor extern que aporti petroli, combustible i divises. És l’opció políticament més còmoda, perquè no obliga a qüestionar l’estructura actual. Però només substitueix una dependència per una altra.

El segon camí seria assumir que el model energètic anterior no tornarà i reorganitzar el país al voltant de la proximitat, la sobirania material i la reducció de dependències.

I aquí apareix una paradoxa.

Un país amb memòria del postpetroli

Cuba ja sap què vol dir viure amb molt poc combustible. Té memòria social de l’agricultura urbana, del transport mínim, de les xarxes comunitàries quan el sistema formal no arriba. Aquesta experiència és un actiu enorme.

La crisi actual podria ser un punt d’inflexió per prioritzar l’agricultura local, reduir la dependència del turisme aeri, redissenyar la mobilitat i reforçar barris i comunitats com a unitats funcionals reals.

Però aquí és on la reflexió es complica.

El factor que ho canvia tot: polític i social

Cuba no és una comunitat que decideix col·lectivament com vol adaptar-se. És un estat altament centralitzat, amb poc espai per a la iniciativa autònoma, el cooperativisme real o l’autoorganització fora del marc permès.

I la relocalització i la resiliència requereixen justament això: autonomia local, creativitat social, capacitat de decisió descentralitzada.

Sense això, el que pot aparèixer no és resiliència, sinó racionament, escassetat i control.

L’afartament de la població

La població cubana arrossega dècades de restriccions i pèrdua de qualitat de vida. Hi ha una fatiga social profunda. Molta gent no està en disposició psicològica de viure una “nova etapa d’austeritat energètica amb sentit històric”. El que volen és viure millor.

Això fa que qualsevol discurs que soni a “tornar a viure amb menys” es percebi com un càstig més, no com una oportunitat.

Una generació sense memòria del Període Especial

Una part important de la població no va viure els anys 90. No té la memòria pràctica d’aquella adaptació. Per a ells, això no és un record dur però superat, sinó una degradació nova de la seva vida.

A diferència dels 90, avui existeix internet, comparació constant amb l’exterior i la possibilitat real d’emigrar. I molts opten per marxar.

El risc real: no relocalització, sinó deteriorament

Sense legitimitat social ni espais d’iniciativa local, el més probable no és una transició conscient cap a la resiliència, sinó emigració, economia informal, mercat negre, desigualtats i més control estatal per gestionar l’escassetat.

Això no és decreixement ordenat. És deteriorament.

La lliçó incòmoda que ofereix Cuba

Tot i això, el cas cubà és molt valuós perquè mostra una distinció fonamental:

Patir escassetat no és el mateix que construir resiliència.

La relocalització i el viure amb menys no són només qüestions materials i energètiques. Són profundament polítiques i culturals. Requereixen llibertat, confiança social, iniciativa comunitària i capacitat col·lectiva de decidir.

Sense això, el futur amb menys energia no és una adaptació intel·ligent. És precarietat imposada.

Una paradoxa reveladora i la connexió amb nosaltres

Cuba podria tenir les condicions materials i l’experiència històrica per avançar-se al món postpetroli. Però potser no té les condicions polítiques i socials per fer-ho bé.

I aquesta és la gran lliçó per a nosaltres, especialment per a comunitats com Argelaguer: si volem preparar-nos per un món amb menys energia, no n’hi ha prou amb parlar d’agricultura local i bicicletes. Cal parlar també de democràcia real, autonomia local i confiança col·lectiva. Com podem fomentar la resiliència comunitària i l’autonomia local en el nostre entorn? Estem preparats per a un futur amb menys energia? Quins passos podem començar a fer ara per evitar que la relocalització esdevingui un deteriorament imposat, i que sigui una adaptació intel·ligent i conscient?

Sense això, la relocalització no és resiliència. És deteriorament.

Referències

[1] The New York Times. “Las aerolíneas canadienses cancelan vuelos porque Cuba se…”

[2] CNN. “As US squeezes Cuba’s oil supply, airlines rethink flights …”

[3] El País. “Cuba comunica a las líneas aéreas internacionales que a partir del lunes se queda sin combustible para la aviación.”

[4] Al Jazeera. “Russia warns Cuba fuel situation critical; Havana slams ‘cruel US tactic'”