El transhumanisme i el llarg terminisme són les noves ideologies de les elits tecnològiques. Elon Musk, Sam Altman o Kurzweil prometen salvar la humanitat amb la tecnologia, però el seu futur és exclusiu i desconnectat de la vida real. Sota la retòrica del progrés i de la moral universal, aquestes visions justifiquen la concentració de poder i l’oblit del present. Davant d’això, cal recuperar una ètica dels límits i de la cura, que posi la vida —no la immortalitat digital ni el futur hipotètic— al centre de tot.

---

En els darrers anys, dues ideologies han anat guanyant força entre les elits tecnològiques, econòmiques i polítiques globals: el transhumanisme i el llarg terminisme (en anglès, longtermism). Són corrents de pensament aparentment racionals i filantròpiques que parlen d’“optimitzar” l’ésser humà o de “preservar” el futur de la civilització. Però rere el seu discurs futurista s’hi amaga una visió del món profundament desconnectada de la vida real i dels límits materials del planeta.

El somni d’immortalitat del transhumanisme

El transhumanisme sosté que la humanitat pot —i ha de— superar les seves limitacions biològiques a través de la tecnologia. Empresaris com Elon Musk, Peter Thiel o Ray Kurzweil (director d’enginyeria de Google) en són els profetes contemporanis. Musk amb el seu projecte Neuralink, que pretén connectar el cervell humà a la intel·ligència artificial; Kurzweil amb la seva predicció que la “singularitat tecnològica” arribarà cap al 2045, quan les màquines superaran la nostra intel·ligència; i Thiel amb la seva obsessió per l’“allargament de la vida” i la criopreservació.

Aquest somni d’immortalitat no és nou: és el vell anhel d’“elevar-se per damunt de la natura”, ara revestit de llenguatge científic i d’utopies digitals. Però cal preguntar-se: qui podrà permetre’s aquest futur augmentat? Si algun dia aquestes tecnologies biològiques i neuronals arribessin a fer-se realitat -que ja és suposar molt-, només una minoria privilegiada hi tindria accés. En realitat, el transhumanisme és una ideologia de classe: un projecte de salvació per a les elits, mentre la resta de la humanitat haurà d’enfrontar-se a un planeta degradat i a una crisi ecològica creixent.

Aquesta fe en la fusió home-màquina amaga una por existencial: la d’acceptar la vulnerabilitat, la malaltia i la finitud com a parts de la vida. Allò que es presenta com un avenç és, en el fons, una fugida del que ens fa humans.

El llarg terminisme

El llarg terminisme és menys conegut però igualment influent. Té el seu origen en la filosofia utilitarista i s’ha difós gràcies a pensadors com Nick Bostrom, William MacAskill o Toby Ord, vinculats a la Universitat d’Oxford i al moviment de l’“altruisme efectiu”.

El seu argument central és que el valor moral més gran no és en el present, sinó en el futur molt llunyà de la humanitat, perquè podria arribar a incloure bilions de persones. Per tant, qualsevol acció avui s’hauria de jutjar pel seu impacte en aquest futur hipotètic. Segons aquesta lògica, invertir en intel·ligència artificial segura o en la colonització d’altres planetes és més important que reduir la pobresa o combatre el canvi climàtic ara mateix.

Aquesta ideologia ha seduït alguns dels homes més poderosos del planeta. Sam Altman, director d’OpenAI, ha expressat reiteradament la seva preocupació per assegurar “la supervivència a llarg termini de la humanitat”, però els seus projectes —com ChatGPT o l’expansió massiva de la IA generativa— són avui una de les principals fonts de consum energètic i de concentració de poder digital. El missatge és clar: ells decideixen què és bo per la humanitat, i ho fan des de Silicon Valley, no des de les comunitats que pateixen els impactes socials i ecològics del seu model.

El llarg terminisme és, en essència, una moral de laboratori: racional, abstracta i desconnectada de la realitat. Fa invisible el sofriment actual, justifica la inacció davant la crisi climàtica i ofereix una coartada moral a les elits tecnològiques. Mentre milions de persones pateixen els efectes de les guerres, la fam o la desertificació, el debat filosòfic a Oxford gira al voltant de com “optimitzar” el futur d’una humanitat encara no nascuda.

Una mateixa arrel: la fe en la tecnologia com a salvació

Transhumanisme i llarg terminisme comparteixen la mateixa arrel: la fe en la tecnologia i en la racionalitat com a vies de salvació. Són hereus del pensament modern occidental que separa l’ésser humà de la natura i entén el món com un conjunt de recursos manipulables. D’aquesta manera, el poder tecnològic esdevé una nova religió secular, amb els seus sacerdots (els enginyers), els seus temples (les corporacions) i la seva promesa d’eternitat (la immortalitat digital).

Però aquestes ideologies obliden una veritat elemental: la vida no és optimitzable. La vida és relació, vulnerabilitat i dependència. L’obsessió per controlar-ho tot —fins i tot la mort— és el reflex d’una civilització que no vol acceptar els seus límits.

El transhumanisme vol escapar del cos; el llarg terminisme, escapar del temps. Tots dos volen fugir del món real, un món que ja mostra símptomes d’esgotament ecològic i moral.

Cap a una ètica dels límits i del present

Davant d’aquestes visions delirants del futur, cal reivindicar una altra manera de pensar el progrés. No es tracta de rebutjar la ciència o la tecnologia, sinó de posar-les al servei de la vida i no del poder. No necessitem humans millorats ni futurs galàctics, sinó societats més justes, solidàries i resilients, capaces de viure dins dels límits del planeta.

Cal recuperar una ètica del present, que assumeixi la vulnerabilitat com a condició humana i la cura com a base de la convivència. En lloc de somiar amb immortalitats digitals, hauríem de garantir vides dignes per als qui ja hi són. En lloc de colonitzar Mart, hauríem d’aprendre a cuidar la Terra.

El futur no es construeix fugint del món, sinó reconciliant-nos-hi. I això exigeix abandonar les fantasies del poder tecnològic i reconèixer allò que realment ens sosté: la Terra, els altres i la vida compartida. Així sigui.