Els accidents ferroviaris, el col·lapse de Rodalies, els aeroports sobredimensionats, les macrogranges de porcs o els grans parcs fotovoltaics no són errors puntuals ni simples problemes de manteniment. Són símptomes d’un mateix model basat en el creixement constant: més infraestructura, més producció, més mobilitat, més consum. Aquest model genera sistemes cada cop més complexos i fràgils, que funcionen al límit i col·lapsen amb facilitat. El repte no és invertir més per créixer més, sinó repensar què cal sostenir dins dels límits ecològics, socials i territorials.

---

Cada vegada que hi ha un accident greu o una incidència important, el relat es repeteix. Ha passat recentment amb l’accident ferroviari de Còrdova i torna a passar, setmana rere setmana, amb el col·lapse crònic de Rodalies. Les explicacions oficials apunten gairebé sempre en la mateixa direcció: manca de manteniment, dèficit d’inversions, infraestructures envellides. I tot això és cert. Però és una veritat incompleta. Perquè si ens quedem aquí, el debat queda amputat.

El problema de fons no és només que no es mantingui prou bé el sistema, sinó que el sistema està pensat per créixer sense límits. Més quilòmetres, més capacitat, més velocitat, més passatgers, més turistes. Més de tot. I aquest “més” constant és el que acaba fent saltar les costures.

Un sistema que s’estira fins que falla

Quan un sistema es dissenya amb l’objectiu prioritari de créixer, la complexitat augmenta de manera exponencial. Cada nova línia d’AVE no és només una línia més: és més manteniment, més personal especialitzat, més interdependències, més punts crítics. Cada increment de passatgers no és només una xifra d’èxit: és més pressió sobre vies, catenàries, senyalització, estacions i horaris.

Rodalies és el millor exemple d’aquesta fragilitat. No perquè sigui un servei secundari, sinó perquè és el menys lluït políticament. Mentre s’han destinat recursos ingents a expandir l’alta velocitat, el tren que fa servir diàriament la gent per treballar, estudiar o viure ha quedat atrapat en un cercle viciós: més demanda, més incidències, més desconfiança, però sense un replantejament profund del model.

Quan tot funciona al límit, qualsevol avaria deixa de ser una anècdota i es converteix en un col·lapse. I aleshores tornem a parlar de manca de manteniment, sense preguntar-nos per què el sistema no té marge.

Aeroports buits, però sempre més grans

El mateix patró es repeteix amb els aeroports. A l’Estat espanyol hi ha desenes d’aeroports infrautilitzats o directament deficitaris, però la lògica continua sent l’expansió. Ampliacions, noves terminals, allargament de pistes. Tot justificat amb la mateixa promesa: creixement econòmic, més turisme, més competitivitat.

Pocs es pregunten si realment calen. O quin cost tenen, no només econòmic, sinó energètic, climàtic i territorial. Un aeroport no és només una infraestructura puntual: és una aposta estructural per un model de mobilitat altament dependent del petroli, vulnerable a qualsevol crisi energètica i incompatible amb els límits climàtics que coneixem.

Aquí també el debat se centra sovint en la gestió o la rendibilitat, però rarament en la pregunta clau: té sentit seguir ampliant la capacitat de vol en un món que hauria de volar menys?

Les granges de porcs: créixer fins al col·lapse

El sector porcí és un altre exemple claríssim de creixement sense fre. En molts territoris, especialment a Catalunya, el nombre de caps de porc s’ha disparat fins a nivells que superen de llarg la capacitat del territori per absorbir-ne les conseqüències.

Aquí també el relat dominant parla de millorar la gestió dels purins, de més tecnologia, de noves inversions. Però el problema no és tècnic. És de dimensió. Quan concentres milions d’animals en un espai limitat, el resultat inevitable és la contaminació d’aqüífers, la pèrdua de sòl fèrtil, la dependència de pinsos importats i la vulnerabilitat del sistema davant qualsevol crisi externa.

No és que les granges estiguin mal gestionades. És que n’hi ha massa, i són massa grans, per al territori que les acull.

Parcs fotovoltaics: renovables sense criteri

La mateixa lògica de creixement sense límits també apareix en el desplegament de renovables, especialment en alguns parcs fotovoltaics de gran escala. Sovint es presenten com a imprescindibles i inevitables, però s’impulsen amb criteris gairebé idèntics als de les infraestructures fòssils: grans projectes centralitzats, ocupació intensiva de sòl agrícola o natural, poca capacitat de decisió local i una orientació clara a maximitzar producció i rendibilitat.

El problema no són les renovables, sinó com i per a què s’instal·len. Quan es dimensionen per sostenir un model energètic sobredimensionat —amb consums creixents i dependència de mercats globals—, també generen conflictes territorials, fragilitat i rebuig social. Un altre cop, el debat es desplaça cap a la tramitació o la compensació econòmica, evitant la pregunta incòmoda: quanta energia necessitem realment i per a quin model de vida?

El patró que es repeteix

Ferrocarrils, aeroports, macrogranges, però també autopistes, parcs fotovoltaics sobredimensionats, turisme massiu o logística global. El patró és sempre el mateix:

• Creixement com a objectiu polític i econòmic.
• Infraestructures cada cop més grans i complexes.
• Dependència de fluxos constants d’energia i materials.
• Fragilitat sistèmica.
• I, finalment, crisi, accidents o col·lapses que es presenten com a “falles puntuals”.

Però no són puntuals. Són estructurals.

Canviar la pregunta

Potser cal deixar de preguntar-nos només quant hem d’invertir i començar a preguntar-nos què hem de sostenir. No tot el que existeix s’ha de fer créixer. No tota demanda s’ha de satisfer. No tota infraestructura s’ha d’ampliar.

Des d’una mirada de límits i de decreixement, el repte no és tenir sistemes cada cop més grans, sinó sistemes més simples, més robustos i més adaptats a les necessitats reals. Menys velocitat i més fiabilitat. Menys expansió i més cura. Menys volum i més sentit.

Això implica assumir renúncies. Implica acceptar que potser no cal volar tant, ni moure’s tant lluny cada dia, ni produir tanta carn, ni portar turistes a qualsevol racó del territori. Però també implica guanyar resiliència, justícia i qualitat de vida.

Posar límits no és fracassar

En una societat que associa progrés amb creixement, parlar de límits sembla una derrota. Però és just el contrari. Posar límits és una forma de responsabilitat. És reconèixer que vivim en un planeta finit i que els sistemes que ens sostenen també ho són.

Els accidents, els col·lapses i les crisis no són avisos aïllats. Són senyals. I potser el missatge és clar: no es tracta de mantenir millor un model esgotat, sinó d’atrevir-nos a imaginar-ne un de diferent.