La polèmica sobre una hipotètica annexió de Groenlàndia als Estats Units no s’ha d’interpretar com una amenaça literal, sinó com el símptoma d’un problema molt més profund: un model global que, davant l’escassetat de recursos i el col·lapse climàtic, respon amb més control, més militarització i més competència. El cas de Groenlàndia mostra fins a quin punt la transició energètica dominant és incompatible amb la sobirania dels pobles i amb qualsevol horitzó de decreixement.

---

Quan el soroll amaga l’essencial

Les declaracions sobre “comprar” Groenlàndia o de nomenar un enviat per integrar l’illa als EUA semblen sortides d’un manual colonial del segle XIX. Són grotesques i caricaturesques, però precisament per això són útils: mentre el debat públic es perd en si una annexió és legalment possible, queda en segon pla la qüestió clau: qui controlarà realment el territori quan el gel es fongui? L’annexió formal és improbable; el control de facto ja és una realitat en marxa.

L’interès per la compra de Groenlàndia, reavivat pel president Donald Trump el 2019 i de nou el 2025 amb el nomenament de l’enviat especial Jeff Landry [1], ha escalat fins a una demanda diplomàtica formal. En el seu discurs a Davos del 21 de gener de 2026, Trump va exigir “negociacions immediates” per a l’adquisició de l’illa, argumentant que Dinamarca no té la capacitat de protegir-la i que és vital per a la seguretat global [5]. Tot i que va descartar l’ús de la força militar, va concloure amb una amenaça velada: “Podeu dir que sí i us estarem molt agraïts, o podeu dir que no, i ho recordarem” [5]. Aquesta escalada, rebutjada categòricament tant pel govern danès com pel groenlandès amb el missatge clar que “Groenlàndia no està en venda” [2], posa de manifest la creixent tensió geopolítica a l’Àrtic.

L’Àrtic, el nou tauler de l’escassetat

Groenlàndia ha deixat de ser una perifèria blanca i remota per esdevenir l’epicentre de tres tensions sistèmiques:

•Logística: El desglaç obre noves rutes marítimes (com el Pas del Nord-oest) que escurcen el comerç global.

•Geològica: Concentra minerals crítics (terres rares, urani) indispensables per a la digitalització i la indústria militar [3].

•Militar: És el “portaavions immòbil” de l’Atlàntic Nord, vital per al control aeroespacial.

Això no va de Trump; va d’un món que entra en una fase de canibalisme territorial per assegurar-se els últims racons de recursos barats.

El límit que ningú vol reconèixer

Aquí és on el debat connecta directament amb el decreixement. La cursa per Groenlàndia és la resposta desesperada d’un model econòmic que ha topat amb els seus límits materials. En lloc d’assumir la realitat, les potències trien la fugida endavant:

•Ignorar que no hi ha prou minerals per electrificar el consum actual del Nord Global.

•Negar que cal reduir la demanda, la mobilitat i la complexitat.

•Optar per la seguretat extractiva: assegurar-se el control del jaciment abans que el rival.

Transició energètica o extractivisme verd?

Sovint se’ns ven l’explotació de Groenlàndia com un “mal necessari” per a la transició ecològica. Però cal ser taxatius: una transició basada a destruir l’Àrtic per construir bateries és extractivisme nu i cru. El mateix govern groenlandès ha reconegut la importància potencial de les seves reserves minerals, vinculant-les a la seva pròpia política de defensa [4].

Sense una reducció dràstica del consum (decreixement), la transició es converteix en una nova fase colonial, ara legitimada pel discurs del “salvament climàtic”. El problema no és només qui extreu els minerals, sinó per a què: per sostenir un model de vida insostenible.

Sobirania buidada. El mirall del Sud al Nord

Groenlàndia pot tenir la seva bandera i el seu parlament (Inatsisartut), però la sobirania és un miratge si:

•Les bases militars estrangeres dicten l’agenda de seguretat.

•Les corporacions mineres tenen més pressupost que el govern local.

•Les decisions estratègiques es prenen a Washington, Copenhaguen o Pequín.

Aquesta dinàmica d’imperialisme funcional la coneixem bé al Sud Global (Veneçuela pel petroli, Nigèria pel gas, el Congo pel cobalt). La novetat és que ara s’aplica amb la mateixa cruesa a territoris del Nord. Quan un territori esdevé “estratègic”, deixa de ser un lloc on viuen persones i passa a ser una “reserva de recursos”.

La “seguretat” com a cavall de Troia

A diferència de les invasions clàssiques, aquest nou imperialisme no necessita tancs al carrer (de moment). En té prou amb definir el relat:

•Etiquetar l’extracció com a “interès nacional”.

•Presentar la presència militar com a “protecció”.

•Imposar la idea que el control extern és una “necessitat tècnica inevitable”.

Model de Control	Mètode Clàssic	Imperialisme Modern (Groenlàndia)
Objectiu	Annexió territorial	Control de recursos i fluxos
Justificació	Civilització / Religió	Seguretat global / Transició verda
Eina	Exèrcit d’ocupació	Acords asimètrics i bases estratègiques

Groenlàndia no és Veneçuela ni Nigèria, però…

Groenlàndia no és Veneçuela ni Nigèria. No hi ha una crisi política profunda, ni sancions, ni amenaces d’intervenció directa. Però el que està passant respon a la mateixa lògica de fons que veiem en aquests altres casos: quan un territori esdevé clau per garantir recursos estratègics en un món que ha superat els seus límits materials, la seva sobirania passa a ser secundària.

A Veneçuela, aquesta lògica s’expressa de manera oberta i conflictiva, amb ingerències explícites justificades en nom de la democràcia o l’estabilitat. A Nigèria, adopta la forma d’una dependència estructural, on l’extracció de recursos conviu amb pobresa, violència i devastació ambiental. A Groenlàndia, en canvi, el mecanisme és més discret: pressió diplomàtica, presència militar, acords asimètrics i un relat que presenta el control extern com una necessitat de “seguretat global”.

Canvia el llenguatge, canvia el context, però no canvia el patró. Tant al Sud global com al Nord, quan un territori concentra recursos crítics, deixa de ser vist com un lloc on viuen persones i passa a ser percebut com una reserva estratègica. La diferència és que, al Nord, aquest procés es presenta com a racional, tècnic i inevitable.

Groenlandia, el mirall incòmode

El cas de Groenlàndia ens recorda que, en un món que es resisteix a assumir el decreixement, la competència pels recursos no fa distincions morals. Simplement adapta les formes. I això hauria de fer-nos desconfiar de qualsevol transició que promet sostenibilitat sense qüestionar el model que l’ha fet necessària.

El cas groenlandès és un mirall incòmode per a nosaltres, aquí a Argelaguer o a qualsevol lloc d’Europa. Ens avisa que:

•Davant la crisi, el sistema no es torna més humà, sinó que es blinda.

•La transició energètica actual reprodueix les mateixes desigualtats de sempre.

•La pau i la sobirania només seran possibles si acceptem el decreixement. Si seguim necessitant quantitats infinites de recursos, algú haurà de ser sacrificat per obtenir-los.

La pregunta ja no és si Groenlàndia serà venuda. La pregunta és: quants territoris més (inclosos els nostres paisatges propers) seran tractats com a simples actius en la comptabilitat d’un sistema que es nega a morir?

De Groenlàndia a la Garrotxa, la lluita és la mateixa: la defensa de la vida davant la lògica de l’acumulació.

Referències

[1]: Trump envoy says he plans to visit Greenland in March – Reuters

[2]: És possible que els EUA comprin Groenlàndia? Lliçons de la venda d’Alaska – Catalunya Press

[3]: Greenland, Rare Earths, and Arctic Security – CSIS

[4]: Unpacking Greenland’s Looming Technology Metals Crisis – Tech Policy Press

[5]: Trump rules out force on Greenland — but keeps Europe guessing – Politico