Aquesta entrada s’escriu en un context de mobilitzacions pageses a Catalunya. Les protestes expressen un malestar profund davant un model agroalimentari que ofega la pagesia, amb preus injustos, competència deslleial i una creixent desconnexió entre les polítiques comercials i la realitat del territori. L’acord UE–Mercosur, aprovat aquest divendres pels líders de la UE, s’inscriu plenament en aquest marc i ajuda a entendre per què el conflicte no és conjuntural, sinó estructural.

L’acord comercial entre la Unió Europea i Mercosur és presentat com una oportunitat econòmica i geopolítica, però en realitat consolida un model profundament incompatible amb els límits ecològics del planeta, la sobirania alimentària, la relocalització de l’economia i la justícia social que defensem des del decreixement.

---

Des de fa anys, l’acord comercial entre la Unió Europea i els països del Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai) reapareix cíclicament a l’agenda política com una gran oportunitat. Oportunitat per créixer, per exportar més, per reforçar aliances estratègiques en un món cada vegada més tens. El relat és conegut i repetit: més comerç, més prosperitat, més estabilitat.

Però vist des de les idees que vertebren aquest blog —decreixement, relocalització, sobirania alimentària i energètica, respecte als límits del planeta— l’acord UE–Mercosur no és una bona notícia. És, més aviat, un pas més en la direcció contrària.

Un acord pensat per augmentar fluxos, no per reduir impactes

L’essència de l’acord és clara: facilitar i intensificar l’intercanvi de mercaderies a gran escala. Més carn sud-americana cap a Europa, més vehicles, maquinària i productes químics europeus cap a Amèrica del Sud. Tot plegat reduint aranzels, harmonitzant normatives i protegint les inversions de les grans empreses.

Aquest plantejament parteix d’una premissa que rarament es qüestiona: que augmentar el comerç internacional és, per definició, positiu. Però en un context d’emergència climàtica, de crisi energètica i de límits materials evidents, aquesta premissa és cada cop més fràgil.

Transportar milions de tones de mercaderies a través de l’Atlàntic implica més emissions, més consum de combustibles fòssils i més dependència d’un sistema logístic global extremadament vulnerable. L’acord no redueix aquesta dependència: la consolida.

Agricultura industrial contra sobirania alimentària

Un dels punts més crítics de l’acord és l’impacte sobre el sistema agroalimentari. Mercosur és una potència exportadora de carn, soja i altres productes agrícoles, majoritàriament produïts sota un model d’agricultura industrial orientada a l’exportació.

Aquest model té conseqüències ben conegudes: desforestació (especialment a l’Amazònia i el Cerrado), pèrdua de biodiversitat, ús massiu de pesticides, concentració de la terra i expulsió de comunitats pageses i indígenes. L’acord UE–Mercosur no només no frena aquestes dinàmiques, sinó que les incentiva.

A Europa, l’entrada de productes agrícoles més barats pressiona encara més una pagesia ja ofegada, accelera la desaparició de petites explotacions i reforça la lògica de competir en preu en lloc de garantir aliments de proximitat, sans i produïts amb criteris socials i ecològics.

Parlar de sobirania alimentària mentre es promouen acords d’aquest tipus és, com a mínim, contradictori.

El mite del comerç “verd” i de les clàusules ambientals

Els defensors de l’acord sovint apel·len a les clàusules ambientals i als compromisos amb l’Acord de París. Però aquestes clàusules són, en la pràctica, febles, difícilment exigibles i subordinades als interessos comercials.

L’experiència amb altres tractats de lliure comerç mostra que, quan hi ha conflicte entre protecció ambiental i beneficis econòmics, gairebé sempre guanya el segon. A més, l’acord inclou mecanismes de protecció d’inversions que poden limitar la capacitat dels estats per regular en favor del medi ambient o del bé comú.

Confiar que un acord pensat per augmentar exportacions i beneficis empresarials esdevindrà una eina efectiva de protecció ambiental és una mostra més de fe tecnològica i institucional, però no de realisme ecològic.

Més dependència, menys resiliència

Un altre element clau és la qüestió de la resiliència. En un món marcat per crisis energètiques, pandèmies, conflictes geopolítics i fenòmens climàtics extrems, reforçar cadenes globals llargues i complexes és una aposta arriscada.

El decreixement planteja just el contrari: reduir dependències, reforçar economies locals i regionals, recuperar capacitat de decisió sobre el que és essencial. L’acord UE–Mercosur va en sentit invers, aprofundint una globalització que ja ha demostrat ser fràgil, injusta i ambientalment insostenible.

Un acord coherent amb el sistema, no amb la vida

Potser el problema de fons no és aquest acord concret, sinó el marc mental que el fa possible. UE–Mercosur és coherent amb un sistema econòmic que necessita créixer constantment, obrir nous mercats i convertir territoris, persones i ecosistemes en oportunitats de negoci.

Però aquest sistema és precisament el que ens ha portat a la situació actual. Continuar aprofundint-lo, encara que sigui amb discursos verds i promeses de regulació, no és una solució: és una fugida endavant.

Si realment volem una transició ecosocial justa, cal començar a dir no a determinats acords, encara que siguin “estratègics”. Cal assumir que no tot el comerç és necessari, que no totes les exportacions són desitjables i que viure millor amb menys també implica produir i intercanviar menys.

Mirar més enllà del curt termini

L’acord UE–Mercosur pot generar beneficis econòmics a curt termini per a determinats sectors. Però els costos socials, ecològics i territorials —al Sud i al Nord— són elevats i duradors.

Des del punt de vista del decreixement, aquest acord no és un error puntual, sinó un símptoma: la incapacitat de les institucions de pensar dins els límits del planeta i de posar la vida, i no el comerç, al centre.

Qüestionar-lo no és ser antieuropeu ni antillatinoamericà. És, simplement, assumir que el futur no es pot construir repetint les receptes del passat.

---

NOU. CURS Aprèn a viure millor amb menys.
Un curs amb idees i eines per canviar hàbits i preparar-nos per al futur que ve
Inici curs 2 de febrer del 2026.
Gratis. Només per a subscriptors d’Argelaguer en transició.
+informació sobre què inclou i com funcionarà el curs