Us proposem mirar més enllà de la propaganda i del soroll mediàtic. Les promeses de Trump sobre “recuperar” el petroli de Veneçuela semblen contundents, però quan mirem la realitat tècnica, econòmica i política del país, el miratge s’esvaeix. El cru pesant, la infraestructura degradada i els riscos empresarials converteixen aquesta suposada oportunitat en una aposta altament incerta. En aquesta entrada intentem posar una mica d’ordre, aportar context i recordar que, malgrat els discursos grandiloqüents, els límits materials i la complexitat del món real continuen marcant les regles del joc.

---

Quan Donald Trump parla de Veneçuela i del seu petroli, ho fa amb el to habitual: grandiloqüent, simplificador i contundent. Presenta les reserves veneçolanes com un botí a recuperar, una font de riquesa immediata per als Estats Units i un instrument de poder geopolític. El relat és atractiu: les grans petrolieres nord-americanes hi invertiran milers de milions, reactivaran el país i asseguraran fluxos abundants de cru cap a casa. Però aquesta història, que funciona molt bé en campanya electoral i en discursos patriòtics, té un problema fonamental: ignora gairebé completament la realitat material, tècnica, econòmica i política del petroli veneçolà.

És cert que Veneçuela té les reserves petrolieres més grans del món declarades oficialment. Durant dècades, aquest fet ha alimentat la idea que el país és, potencialment, immensament ric. Però confondre reserves amb riquesa real és un error habitual. Les reserves només indiquen la quantitat estimada de petroli sota terra; no diuen res sobre si és econòmicament, tècnicament i políticament viable extreure’l i convertir-lo en ingressos sostinguts. I aquí és on el relat de Trump s’esquerda.

La major part del petroli veneçolà és cru pesant o extra pesant, amb alta viscositat i elevat contingut de sofre. Això no és un detall menor. Aquest tipus de cru no flueix fàcilment, no es pot extreure amb la mateixa facilitat que els petrolis lleugers i dolços d’altres regions, i necessita infraestructures específiques: equips d’extracció més complexos, plantes d’upgrading per “millorar-lo” abans de refinar-lo i refineries adaptades per tractar-lo. Tot això encareix la producció i exigeix estabilitat, inversió contínua i una gran capacitat tècnica.

A aquest repte intrínsec del recurs s’hi suma l’estat actual de la infraestructura petroliera veneçolana. PDVSA, la companyia pública, ha passat per dècades de mala gestió, depredació política, pèrdua de personal qualificat, sancions internacionals i manca crònica d’inversió. El resultat és un sistema profundament deteriorat: equips obsolets, oleoductes amb problemes, refineries parcialment operatives i una capacitat productiva molt lluny del que havia estat. Recuperar tot això no és cosa de dos o tres anys, ni de diners fàcilment injectats: experts independents parlen de desenes de milers de milions de dòlars i d’horitzons d’una dècada o més per assolir una producció realment significativa i estable.

Aquest escenari ja seria complex si estiguéssim parlant d’un país estable, amb institucions sòlides, un marc jurídic clar i confiança empresarial. Però Veneçuela és, precisament, l’oposat. El país ha viscut una crisi política i institucional profunda, amb disputes de legitimitat, sancions, tensions internes i una economia col·lapsada. Les grans petrolieres no prenen decisions basant-se en discursos patriòtics, sinó en càlculs de risc i rendiment. Necessiten preveure que els contractes es respectaran, que no hi haurà expropiacions sobtades, que el marc legal no canviarà dràsticament i que el context polític no posarà en perill inversions multimilionàries.

I l’experiència prèvia no juga a favor de Veneçuela. Empreses com ExxonMobil o ConocoPhillips ja van viure disputes dures, nacionalitzacions parcials i litigis internacionals. Altres actors han hagut de negociar condicions difícils amb l’Estat i assumir pèrdues o riscos legals importants. Recordant tot això, quina petroliera amb criteri empresarial es llançarà de cap a repetir la jugada amb promeses presidencials com a única garantia?

A més, cal situar el tema en el context global actual del petroli. No estem als anys 70, ni als 90, ni tan sols a l’inici del segle XXI. El món es troba en plena transició energètica, amb pressions climàtiques, regulacions, moviments socials i inversors que cada vegada miren amb més lupa els projectes petroliers de risc alt, d’elevada petjada ambiental i de rendiments incerts a llarg termini. Invertir massivament en cru pesant veneçolà, amb el seu cost ambiental i econòmic, no és exactament la jugada més atractiva per a corporacions que han d’atendre els seus accionistes i la seva reputació.

El discurs de Trump funciona molt bé en el terreny simbòlic. Recuperar petroli, “dominar” recursos, projectar força i prometre prosperitat immediata encaixa amb un imaginari de poder nacional i grandesa que molts vots agraeixen. Però la geologia, la física, l’enginyeria i l’economia tenen poca paciència amb les fantasies polítiques. El petroli veneçolà no és una caixa forta a punt d’obrir-se, sinó un recurs difícil en un país fràgil, en un moment històric complicat per a la indústria.

I encara hi ha una última lliçó més ampla. Aquesta història ens recorda fins a quin punt la cultura política moderna s’ha acostumat a parlar del món com si fos infinitament mal·leable, com si només amb voluntat i poder es poguessin doblegar les lleis materials. Però la realitat és una altra: els límits existeixen. Hi ha infraestructures que no es refan amb discursos, processos industrials que no s’acceleren amb proclames i riscos econòmics que no desapareixen perquè a un líder li convé una narrativa determinada.

Per això és important mirar amb ull crític aquestes promeses. No només perquè probablement no es compliran, sinó perquè reforcen una manera de pensar profundament perillosa: la idea que sempre hi haurà una sortida fàcil basada en més extracció, més explotació i més domini. El futur que necessitem no demana perseguir miratges petroliers, sinó entendre que vivim en un món finit, amb recursos limitats i amb una urgència creixent de replantejar els nostres models energètics i econòmics.

El debat sobre el petroli veneçolà no és només una qüestió de geopolítica o d’estratègia econòmica, sinó una prova de fins a quin punt el poder polític continua funcionant d’esquena a la realitat física del món.

Trump i molts altres líders poden seguir venent la idea que “hi ha molt petroli i només cal anar-lo a buscar”, però ignorar el cost energètic real, la complexitat tècnica i els límits materials no fa desaparèixer aquests límits: només ens acosta a xocar-hi amb més violència.

Mentrestant, la narrativa del domini energètic perpetua una ficció perillosa que retarda el debat que realment necessitem: com reduir el consum, relocalitzar, fer societats més resilients i planificar una vida dins dels límits del planeta. Potser aquesta és la gran qüestió que ningú no explica als poderosos —o que ells prefereixen no sentir. I això ens posa en risc a tots.