Multiplicar per deu la potència renovable en algunes comarques catalanes pot semblar una aposta decidida per la transició energètica, però és una resposta parcial i enganyosa. Sense reducció de la demanda, canvi de model i criteris de justícia territorial, afegir megawatts no resol el problema de fons i pot reproduir les mateixes dinàmiques extractives del sistema fòssil.

---

Quan els megawatts esdevenen el relat

El recent anunci del Govern de la Generalitat, que obliga cinc comarques catalanes —la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, les Garrigues, el Segrià i l’Anoia— a multiplicar per deu la seva capacitat renovable instal·lada, s’ha venut com una mesura d’urgència nacional. L’argument és conegut: Catalunya arrossega un dèficit històric en generació neta, depèn excessivament de l’exterior i cal accelerar per complir els objectius climàtics de 2030.

A primer cop d’ull, la diagnosi sembla irrebatible. Però el problema no és el que es diu, sinó el que s’omet. El debat s’ha tornat a centrar exclusivament en la potència instal·lada, el sòl disponible i la velocitat d’execució. I és precisament aquí on comencen les trampes del relat.

Multiplicar les renovables és necessari, però confondre-ho amb una transició energètica real és un error de base.

Més energia… per a qui i per a què?

La pregunta més incòmoda és la que rarament es formula: per a què necessitem tota aquesta energia? L’objectiu implícit sembla ser el manteniment —o fins i tot l’augment— dels nivells actuals de consum, substituint fonts fòssils per renovables sense qüestionar el model econòmic subjacent.

Això no és transició, és substitució tecnològica. I és una estratègia limitada per tres raons:

1. Les renovables tenen límits materials i territorials físics.
2. La seva producció és intermitent i no sempre coincideix amb els pics de demanda.
3. No poden sostenir un model de creixement infinit en un planeta finit.

Si no abordem la reducció de la demanda, qualsevol augment de l’oferta serà absorbit per la mateixa inèrcia del sistema.

El mite del desplaçament automàtic

Una de les grans confusions és assumir que cada nou megawatt (MW) renovable elimina automàticament un MW fòssil. La realitat és més complexa: en un sistema centralitzat i orientat al mercat, les renovables sovint només cobreixen l’increment del consum, mentre que els cicles combinats continuen sent necessaris per garantir l’estabilitat de la xarxa. Sense un pla de decreixement del consum, correm el risc de patir l’efecte rebot: ser més eficients per unitat, però acabar consumint més en total.

Zones de sacrifici amb segell verd

Que la càrrega de la transició recaigui sobre aquestes cinc comarques no és atzarós. Són territoris rurals, amb baixa densitat de població i, per tant, amb menor pes polític. Quan el territori es mira només com una “superfície disponible”, es repeteix una lògica extractiva clàssica: l’energia es produeix a la perifèria, però els beneficis i el consum es concentren a l’àrea metropolitana.

Si la transició energètica crea noves “zones de sacrifici” en nom del bé comú, el resultat no serà ni just ni transformador, sinó una simple actualització del vell model de subordinació territorial.

Democràcia energètica o grans parcs?

Multiplicar la potència instal·lada no explica qui controlarà aquesta energia. Sense un canvi en la governança:

• Les comunitats energètiques i l’autoconsum queden relegats a un paper testimonial.
• La dependència de l’oligopoli elèctric es manté intacta.
• El poder de decisió continua lluny dels pobles que acullen els molins i les plaques.

L’absència de la paraula “reduir”

El silenci més revelador és la manca d’un discurs clar sobre la suficiència. No parlem d’eficiència (fer el mateix amb menys), sinó de reducció absoluta: repensar la mobilitat, limitar produccions supèrflues i acceptar que no tot el nostre estil de vida és electrificable. Aquest debat és políticament suïcida a curt termini, però físicament inevitable a llarg termini.

Canviar la pregunta

Per evitar caure en el “no a tot”, el missatge ha de ser constructiu però ferm: sí a les renovables, sí a ampliar capacitat, però amb un criteri de justícia territorial i límits clars. El repte no és saber quants megawatts més podem encabir en un mapa, sinó preguntar-nos: Quanta energia necessitem realment per viure bé dins els límits del planeta?

Mentre aquesta pregunta no estigui al centre, multiplicar renovables només serà una manera més de canviar-ho tot per tal que res no canviï.