Occident no és ric perquè hagi estat més llest o més treballador, sinó perquè ha construït la seva prosperitat sobre segles d’extracció, imposició i dependència forçada dels territoris del Sud global. Aquest article explica com aquest desequilibri ha estat sostingut per la força econòmica, militar i política, i com encara avui determina les possibilitats de desenvolupament de milions de persones. També planteja una reflexió incòmoda, però imprescindible: amb quin dret ens queixem de les migracions que hem contribuït a provocar?

---

Occident, riquesa i espoli

Diversos estudis mostren que, sense els fluxos colonials de riquesa entre 1800 i 1914, Europa hauria estat deutora neta i moltes regions d’Àsia i Amèrica Llatina haurien acumulat la riquesa avui concentrada al Nord. Això vol dir que allò que sovint anomenem “desenvolupament” ha estat, en gran manera, desenvolupament d’uns a costa del subdesenvolupament dels altres.​

Durant segles hem alimentat una idea còmoda: que el nostre benestar és fruit gairebé exclusiu de la innovació, l’esforç i la disciplina. Però les dades sobre desigualtat global expliquen una altra història: l’1% més ric concentra prop de la meitat de la riquesa mundial, mentre milers de milions de persones al Sud global sobreviuen amb ingressos mínims i patint infrafinançament crònic en serveis bàsics. Aquesta fractura no és una anomalia temporal, sinó l’expressió actual d’un ordre econòmic hereu del colonialisme.​

De la colonització a l’intercanvi desigual

La colonització moderna no va ser un intercanvi cultural ni una aventura comercial, sinó una maquinària de dominació orientada a extraure matèries primeres barates i força de treball explotada. Entre els segles XVIII i XX, l’extracció massiva de recursos —metalls, energia, cultius d’exportació— va alimentar la industrialització europea, mentre les colònies quedaven atrapades en economies especialitzades de baix valor afegit. Avui, encara prop del 70% de les exportacions de molts països del Sud continuen sent matèries primeres, mentre el Nord concentra la producció industrial i els serveis d’alt valor.​

A més, el sistema financer internacional i les regles comercials han consolidat aquesta asimetria. Informes recents calculen que el Sud global continua transferint, netament, riquesa cap al Nord a través de termes d’intercanvi desfavorables, deute i repatriació de beneficis empresarials. Aquest flux constant de valor cap al Nord contradiu el relat segons el qual “ajudem” el Sud: en realitat, és el Sud qui continua subsidiant el nostre nivell de vida.​

Matèries primeres “verdes” i noves formes d’espoli

Aquest passat no ha quedat enrere; només ha canviat de forma i de discurs. El cobalt, el liti, el coure o altres minerals essencials per a l’electrificació i la digitalització s’extreuen massivament en territoris empobrits, sovint amb condicions laborals i ambientals que serien inacceptables a Europa. Al voltant de tres quartes parts del cobalt mundial s’extreu a la República Democràtica del Congo, on desenes de milers de miners treballen amb alts riscos d’accidents, malalties i pràctiques assimilables al treball forçat.​

El mateix patró es repeteix amb la soja, la fusta tropical o altres matèries primeres: concentració de beneficis en cadenes corporatives globals i externalització de costos socials i ecològics a comunitats rurals desposseïdes. D’aquesta manera, la transició “verda” del Nord corre el risc de convertir-se en una nova onada de colonialisme material, si no afronta de manera explícita la justícia global i la reducció del consum al Nord.​

Institucions, deute i governs dòcils

Aquest desequilibri es manté gràcies a una combinació de poder militar, econòmic i institucional. Les intervencions militars i els suports selectius a dictadures o governs dòcils han estat, sovint, una manera de garantir l’accés a recursos estratègics i de frenar projectes que aspiraven a sobirania econòmica. Paral·lelament, l’arquitectura del deute internacional i les condicionalitats imposades per organismes financers han obligat molts països a retallar serveis públics, privatitzar sectors clau i obrir mercats en condicions desavantatjoses.​

Les grans corporacions transnacionals completen el cercle controlant cadenes de valor global, fixant preus de compra i aprofitant règims fiscals laxes, sovint amb el suport d’acords comercials i d’inversió que limiten la capacitat reguladora dels estats. És així com el poder tendeix a reproduir-se: no perquè Occident sigui “més eficient”, sinó perquè ha pogut escriure i reescriure les regles del joc a favor propi.

Migracions: conseqüència, no amenaça

En aquest context, la manera com parlem de migracions revela una gran dosi d’indignació selectiva. Es diu que “no podem acollir tothom”, que “no hi cabem” o que “ens treuen recursos”, però es passa per alt que les persones que arriben fugen, en molts casos, de contextos modelats per aquest mateix sistema de desigualtat, deute, guerres per recursos i crisi climàtica. Investigacions recents mostren que milions de persones del Sud global ja es veuen obligades a desplaçar-se per la combinació de desigualtat econòmica, violència i impactes climàtics com sequeres, inundacions o augment del nivell del mar.​

Les migracions no són un caprici individual, sinó una estratègia de supervivència en un ordre mundial que concentra el consum i la riquesa al Nord mentre deixa amplis territoris en situació de vulnerabilitat permanent. Assumir això no és un exercici de culpa, sinó un exercici de justícia i de lucidesa política: si volem reduir els fluxos migratoris forçats, cal abordar les causes estructurals, no només reforçar fronteres.​

Imaginar un futur postcolonial i decreixent

Un futur més just demana qüestionar el dogma del creixement il·limitat al Nord, per reduir el consum material, relocalitzar economies i redistribuir poder i riquesa a escala planetària. Això vol dir, també, apostar per formes de sobirania energètica i alimentària que no depenguin d’un flux permanent d’energia i materials barats del Sud global.​

Potser el primer pas és deixar de pensar en les migracions com una “crisi” i començar a veure-les com un mirall del nostre propi model de vida. A partir d’aquí, es pot obrir el debat incòmode, però necessari: no només qui arriba i com, sinó sobretot com desactivem les relacions d’espoli que continuen provocant desigualtat, violència i desplaçaments arreu del món.​