La Pesta Porcina Africana no és una amenaça externa ni un accident imprevisible, sinó el símptoma d’un model intensiu que opera al límit i depèn de densitats extremes, mobilitat constant i ecosistemes degradats. La reacció política i mediàtica —centrada a culpabilitzar el senglar i reforçar la caça— oculta els veritables factors estructurals. Defensem que cal reduir l’escala del sector, relocalitzar la producció, apostar per la ramaderia extensiva i restaurar ecosistemes si volem un sistema alimentari segur i coherent amb els límits del territori.

---

El brot recent de Pesta Porcina Africana (PPA) a Collserola i les mesures d’emergència decretades darrerament han encès totes les alarmes. S’han activat zones d’exclusió de vint quilòmetres, restriccions severes de moviment i controls estrictes sobre granges i mercats. El virus no afecta la salut humana, però pot arrasar ramats sencers i sacsejar l’economia porcina, un sector clau per a l’Estat espanyol i a Catalunya profundament exposat al comerç internacional.

Com sempre passa en aquest tipus de crisis, la reacció mediàtica i política ha estat ràpida, sorollosa i —massa sovint— distorsionadora. En pocs dies, hem vist com alguns sectors han dirigit la mirada cap a un únic culpable: el senglar. I darrere d’aquest relat, un relat paral·lel igual de conegut: la idea que l’ecologisme “ha fracassat” i que cal reforçar la caça, intensificar el control del medi natural i protegir el “progrés econòmic” davant d’una natura percebuda com a amenaça.

Però si rasquem una mica, el que apareix no és un problema ecològic improvisat, sinó una crisi anunciada d’un model agroindustrial que fa molts anys que funciona per sobre dels límits ecològics, socials i sanitaris.

Un virus que aprofita les febleses del sistema

La PPA no és un virus nou. L’hem vist a Europa, a Àsia i a l’Àfrica durant dècades. Sabem com es comporta i què necessita per expandir-se: densitat, mobilitat i fragilitat sanitària.

I aquestes tres característiques formen el cor mateix del model porcí intensiu.

En bona part del territori, especialment a Catalunya, Aragó i Castella i Lleó, tenim zones amb una concentració enorme d’animals, transport constant entre granges i escorxadors, i una dependència total de llargs circuits comercials internacionals. Aquest entramat fa el sistema aparentment eficient… fins que alguna cosa el sacseja.

Aleshores descobrim la seva cara més vulnerable: és un sistema que requereix un control absolut per no ensorrar-se.

Davant d’això, la presència de fauna silvestre —com els seglars— esdevé el blanc fàcil. Però el problema no és que existeixin animals salvatges. El problema és haver construït un model productiu que demana que no hi hagi natura al voltant. Un model que només funciona si el territori és un decorat buit.

La narrativa que culpabilitza la natura… i exonera l’economia

Ja hem vist aquesta pel·lícula abans. Quan hi ha un brot sanitari en animals o plantes, el primer impuls d’alguns actors és buscar un “culpable” al bosc. Es crea un enemic extern que justifica més control, més caça, més mesures agressives i més dependència d’un model que ens ha portat al problema.

Els senglars es converteixen en “plaga”. Els ecologistes, en “obstacle”. I mentre es discuteix això, queda fora de focus el que és essencial:

· macrogranges hiperdenses
· purins que contaminen aqüífers
· desequilibris ecològics
· pèrdua de biodiversitat
· dependència absoluta de les exportacions
· fragilitat sistèmica davant qualsevol imprevist

El relat funciona perquè ofereix solucions ràpides i intuïtives (“cal caçar més”, “cal controlar el bosc”), però amaga la realitat profunda: la PPA no és causa del col·lapse del model; és el seu símptoma.

Quan el territori està al límit, els virus ho aprofiten

La frontera entre el món ramader intensiu i el món silvestre cada vegada és més difusa. No perquè la natura avanci, sinó perquè el model industrial l’empeny, la fragmenta i la subordina.

Quan tens rius contaminats, sòls saturats de purins, boscos desequilibrats i una fauna urbana que sobreviu com pot en paisatges degradats, el risc sanitari es dispara. Els virus no apareixen del no-res: troben oportunitats en els buits que deixa la destrucció dels ecosistemes.

L’aparició de la PPA al massís de Collserola n’és un exemple clar: és un territori sotmès a una pressió humana altíssima, amb interaccions constants entre espais naturals, mobilitat massiva i activitats econòmiques que no tenen en compte els límits ecològics.

El veritable debat: cap a quin model vol caminar la societat?

Podem respondre a aquesta crisi de manera reactiva —més control, més caça, més intensificació, més vigilància— o podem aprofitar-la per plantejar la pregunta que sempre s’ajorna:

Quin és el cost real del model porcí industrial?

Arribats aquí, les alternatives són clares encara que siguin políticament incòmodes:

1. Reduir l’escala

Menys densitat, menys animals per granja, menys vulnerabilitat. La intensificació extrema ja no és compatible amb un territori viu.

2. Relocalitzar

Produir per alimentar territori, no mercats globalitzats. Reduir mobilitat, transport i dependència exterior.

3. Prioritzar la ramaderia extensiva i agroecològica

Animals en condicions naturals, menys risc sanitari, integració amb el territori i no competició amb ell.

4. Restaurar ecosistemes

Recuperar boscos, sòls, rius i biodiversitat. Un paisatge sa és el millor obstacle contra les crisis sanitàries.

5. Acceptar els límits

Els virus ens ho recorden: no podem mantenir sistemes que només funcionen quan la natura desapareix del seu voltant.

Una oportunitat per fer un debat seriós

La PPA no és només una alerta sanitària. És un mirall. Reflecteix les contradiccions d’un model agroindustrial que aparenta solidesa, però que és fràgil fins al deliri. Un model construït sobre una idea molt simple: com més gran, més eficient. Però en un món d’ecosistemes tensats, clima desbocat i biodiversitat en retrocés, aquesta idea ja no aguanta.

Si volem un futur alimentari segur, just i digne, cal canviar les regles del joc. I això implica mirar més enllà del senglar i de les solucions fàcils.

La crisi de la PPA és un avís. El següent pot ser pitjor. O pot ser la palanca que ens faci replantejar-ho tot.

Depèn de nosaltres.