La merdificació descrita per Cory Doctorow mostra com les plataformes digitals passen de ser útils a convertir-se en espais degradats quan prioritzen el lucre per sobre de les persones. Aquest procés —primer beneficien usuaris, després proveïdors i finalment només als accionistes— no és una excepció: és el reflex d’un sistema econòmic basat en el creixement il·limitat i l’extracció constant de valor. Allò que passa a Internet és un avanç del que passa a l’habitatge, l’energia o l’alimentació. Per això cal relocalitzar, democratitzar i construir alternatives que no puguin ser “merdificades”.

---

Cory Doctorow parla de la merdificació —enshittification en anglès— com un procés aparentment inevitable dins les grans plataformes digitals. El mecanisme és senzill: un servei neix sent útil i atractiu per als usuaris; després passa a afavorir les empreses que hi fan negoci; finalment, quan ja té una posició dominant, es dedica a extreure tant valor com pot fins que el servei es degrada, la confiança desapareix i tot plegat es converteix en un camp de ruïnes.

Aquest concepte encaixa com un guant en una societat que converteix qualsevol espai —físic o digital— en un lloc per extreure rendes. La merdificació no és un accident: és la conseqüència lògica d’un model basat en el creixement il·limitat, la concentració de poder i la subordinació sistemàtica de la vida als interessos econòmics. Doctorow ho explica per al món digital; nosaltres podem —i hem de— interpretar-ho en clau ecosocial.

Com funciona la “merdificació” (i per què sempre acaba igual)

La seqüència que descriu Doctorow és gairebé matemàtica:

1. Fase bona: la plataforma ofereix un servei net, simple, útil. Vol créixer, i això implica respectar els usuaris.
2. Fase d’explotació dels proveïdors: un cop té massa crítica, comença a pressionar els productors o venedors que depenen de la plataforma: comissions més altes, algoritmes opaques, dependència absoluta.
3. Fase d’explotació dels usuaris: quan ja no hi ha competència real, comença l’allau de publicitat, seguiment massiu, pèrdua de privacitat, experiència nefasta, errors constants.
4. Fase de col·lapse: la gent busca alternatives, el servei es degrada, però els propietaris volen seguir traient suc fins al final.

És fàcil reconèixer aquest patró a Internet. Però val la pena anar més enllà: aquest procés és una miniatura del funcionament del nostre sistema econòmic. Què és, si no, la història del capitalisme tardà? Crear, créixer, consolidar-se, acaparar poder, extreure fins a l’última engruna de valor mentre el medi natural, la cohesió social i la confiança col·lectiva s’erosionen.

La “merdificació” com a metàfora d’una crisi de civilització

Quan una plataforma, per maximitzar beneficis, es torna inútil o fins i tot hostil per a les persones que l’utilitzen, tenim un problema. Però quan aquest patró es replica en tants àmbits —energia, alimentació, agricultura, habitatge, mobilitat— deixa de ser una patologia puntual i passa a ser un símptoma estructural.

Alguns exemples fora del món digital:

• Habitatge: el mercat immobiliari ha passat de satisfer una necessitat bàsica a convertir-se en una màquina d’especular. Resultat? Ciutats expulsant veïns, lloguers inassumibles i una generació sense futur estable.
• Energia: el sector elèctric ha evolucionat cap a un oligopoli que dificulta l’autogestió, captura la regulació i converteix una necessitat vital en una rendibilitat assegurada. Les “comunitats energètiques” dependents de la xarxa n’és un reflex.
• Alimentació: l’agroindústria ha anat buidant de sentit la pagesia, multiplicant intermediaris, degradant la qualitat i fent del menjar un producte baix cost que ningú sap d’on ve ni què conté.

La lògica és la mateixa: primer es respon a una necessitat, després s’hi afegeix servei i comunitat, i finalment s’hi instal·la la lògica de l’extracció i la rendibilitat fins que el sistema trontolla.

Doctorow ho presenta com una dinàmica de plataforma. Però, en realitat, és una dinàmica de sistema.

Exemples a Internet que ja coneixem (i patim)

La merdificació no és una idea abstracta: és el que veiem cada dia quan una plataforma que ens havia simplificat la vida comença a complicar-nos-la.

Airbnb, per exemple, va néixer com una alternativa assequible als hotels i un ingrés extra per a famílies. Avui, però, moltes ciutats pateixen pujades de preus, gentrificació turística i tarifes que superen hotels tradicionals. Les comissions —que poden superar el 45% entre hostes i amfitrions— han convertit l’experiència en un negoci molt menys comunitari i molt més extractiu.

Amazon també va començar fidelitzant clients amb preus baixos i enviaments gratuïts. Un cop tothom era dins, va començar a carregar comissions cada cop més elevades als venedors —fins a quedar-se més del 45% del preu final en alguns casos— i a omplir les cerques d’anuncis disfressats de resultats.

A les xarxes, la història és igual o pitjor. Facebook va oferir un espai d’interacció real entre persones, però quan ja no podíem marxar sense perdre contactes, va començar a inundar els “feeds” de publicitat i continguts pagats. Pitjor encara: va manipular mètriques que van enfonsar mitjans de comunicació sencers. I el resultat és un espai carregat d’algorismes opacs i ben poc orientat al bé comú.

La Cerca de Google també s’ha degradat. El que havia estat un motor de resultats nets i útils és ara un espai saturat d’anuncis, contingut optimitzat artificialment i un ecosistema publicitari que Google ha manipulat a favor seu. I ara, amb el gir cap a l’IA generativa, encara és més evident que Google vol marcar què hem de veure més que no pas donar-nos el que demanem.

Netflix, un altre exemple claríssim: primer va guanyar usuaris amb un catàleg ampli i preus baixos. Un cop hegemònic, ha pujat tarifes, afegit anuncis i perseguit compartir contrasenyes, convertint un servei flexible en un altre entorn tancat orientat a l’extracció.

La llista continua:
— Twitter/X, convertit en un espai cada cop més disfuncional i dominat per l’ego i les subscripcions.
— Uber, que després d’anys de viatges subvencionats, ara cobra més als passatgers i paga menys als conductors.
— I fins i tot les aplicacions de cites, que generen incentius perversos: mantenir-te solter per continuar pagant.

Són exemples diferents, però el patró és el mateix.

Per què passa això?

La merdificació és el resultat d’un model que converteix qualsevol servei en un mecanisme de captura de valor: primer del temps, després de l’atenció, finalment dels diners. La plataforma no vol oferir un bon servei; vol convertir-se en infraestructura imprescindible i, un cop ho aconsegueix, treure’n el màxim suc.

És un procés que recorda molt la dinàmica ecològica de les invasions biològiques o dels monocultius: primer s’expandeixen ràpidament i ocupen espai, després eliminen alternatives, i al final debiliten l’ecosistema fins a deixar-lo vulnerable a qualsevol sotrac.

Per què passa? El mite del creixement com a destí inevitable

El fons del problema és una idea simple i devastadora: tot ha de créixer sempre. Una plataforma no pot ser sostenible, útil i acotada; ha d’absorbir més usuaris. Una empresa energètica no pot limitar-se a garantir servei; ha de maximitzar beneficis. Un model agrícola no pot cuidar la terra; ha d’augmentar rendiments.

Aquest manament de creixement permanent és incompatible amb qualsevol límit ecològic, social o tecnològic. Ens aboca a l’excés, a la sobreexplotació i a una degradació progressiva de tots els sistemes: naturals, comunitaris, digitals i polítics.

La merdificació és exactament això: l’últim estadi d’un sistema que no sap posar fre, que converteix tot el que toca en un recurs a explotar. Fins i tot els espais que van néixer per connectar-nos acaben trencant vincles.

Què hi podem oposar? Les alternatives existeixen

No tot és fatalitat. El diagnòstic de Doctorow, tot i el títol provocador, apunta que la solució demana desconcentrar poder, afavorir models descentralitzats i reconstruir comunitat.

En clau ecosocial, això significa:

1. Relocalització i sobirania

Plataformes petites, cooperatives, federades. Energia distribuïda de veritat, no només plaques connectades a un oligopoli. Sistemes alimentaris locals basats en confiança i proximitat.

2. Menys dependència tecnològica

La tecnologia pot ajudar, però no pot substituir ni comunitat, ni governança, ni cura mútua. Cal reduir dependències per no quedar atrapats en lògiques corporatives.

3. Democràcia econòmica

Cooperatives, comunitats energètiques autònomes, plataformes lliures, infraestructures comunes protegides del lucre. Si la governança no és democràtica, la merdificació és només qüestió de temps.

4. Un canvi de relat

Assumir que no tot ha de créixer. Que un servei pot ser bo, suficient i estable sense devorar-ho tot.

5. La simplicitat com a resiliència

Hi ha serveis que són millors quan són petits. Sistemes més simples, més locals i amb menys intermediaris tendeixen a ser més robustos i menys susceptibles de degradació.

El digital com a laboratori de què ens espera

Si volem entendre com s’esfondra una societat que posa el rendiment econòmic per davant de tot, mirem el que passa a les xarxes socials i als grans serveis digitals. El que allà s’expressa de pressa i de manera exagerada —la merdificació— és el que, a càmera lenta, passa també als ecosistemes, a les economies locals, a les relacions socials.

El repte que tenim —com a pobles, com a comunitats, com a projectes com Argelaguer en Transició— és construir alternatives que no puguin ser “merdificades”. Sistemes on el límit sigui la vida, i no el lucre. Xarxes que connectin sense explotar. Economia que sostingui en lloc d’esprémer.

Si aquesta entrada t’ha fet reflexionar, no et quedis en el m’agrada o en compartir-la: compromet-te amb accions concretes que transformin el nostre entorn.