Entrades que han resistit el pas del temps i que encara avui ens inspiren. Redescobreix les arrels d’aquest espai i sumat a la reflexió col·lectiva. Benvinguts a Clàssics del blog

Text revisat i actualitzat.
Aquest article és una versió revisada i ampliada del text publicat originalment el 7 d’agost de 2017 a aquest mateix blog.

Els cotxes elèctrics es presenten com la solució a la crisi climàtica, però amaguen greus limitacions materials, infraestructurals i socials. No n’hi ha prou amb canviar el motor: cal repensar la mobilitat en profunditat. La transició real no serà només tecnològica, sinó també cultural i col·lectiva.

---

Cotxe elèctric o quan les previsions optimistes xoquen amb els límits de la realitat

Tanmateix, quan es baixa al detall, sorgeixen preguntes incòmodes: hi haurà prou materials? Podrem carregar tots aquests vehicles? On els aparcarem? És realment aquest el model de mobilitat que volem sostenir? Posem-hi llum.

Materials crítics: la base física de la transició

Els cotxes elèctrics necessiten bateries. I les bateries necessiten materials com el liti, el cobalt, el níquel, el grafit o les terres rares. Aquests materials no només són escassos, sinó que estan concentrats en unes poques regions del món, sovint amb governs inestables o règims autoritaris.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, la demanda de liti es podria multiplicar per 40 d’aquí al 2040. Però les capacitats d’extracció i refinament no poden créixer al mateix ritme sense generar greus impactes ambientals i socials. A més, la cadena de subministrament està altament concentrada: per exemple, més del 70% del cobalt es produeix al Congo i la Xina controla gran part del refinament mundial de bateries.

És possible electrificar tot el parc de vehicles actual sense col·lapsar el sistema extractiu global? La resposta és, com a mínim, dubtosa.

Xarxa elèctrica: un repte subterrani

Un altre límit sovint ignorat és la capacitat de la xarxa elèctrica. Si milions de vehicles comencen a carregar-se cada nit, sobretot en zones urbanes, els sistemes de distribució locals poden saturar-se ràpidament. No és un problema futur: ja hi ha veïnats a Europa amb restriccions puntuals de càrrega o problemes per ampliar línies.

L’adaptació de la xarxa requereix inversions molt elevades i planificació a llarg termini. A Espanya, moltes infraestructures elèctriques urbanes tenen dècades i no estan pensades per a aquesta nova demanda. I encara menys ho estan les zones rurals, que corren el risc de quedar enrere en aquesta transició.

Punts de recàrrega: on carrego el cotxe?

Tot i que el nombre de punts de recàrrega ha crescut, continua sent molt inferior al que seria necessari. A Espanya hi ha al voltant de 30.000 punts públics, però la UE estima que en caldrien més de 300.000 abans del 2030. La majoria estan concentrats a ciutats grans o autopistes, mentre que barris residencials i municipis petits queden desatesos.

A més, cal sumar-hi problemes pràctics: molts edificis antics no tenen la infraestructura per permetre una recàrrega individual, i els punts públics sovint són més lents, escassos o poc fiables. Aquesta situació genera una barrera important per a les persones que no tenen aparcament privat.

El cotxe elèctric continua sent un cotxe

El vehicle elèctric no contamina localment, però ocupa el mateix espai, embussa igual i continua promovent un model de mobilitat centrat en l’ús individual del cotxe privat. Canviar milions de cotxes de gasolina per cotxes elèctrics no resol problemes com:

• L’ocupació massiva de l’espai públic per a aparcaments.
• Els col·lapses de trànsit en hores punta.
• La dependència econòmica i logística del transport individual.

La mobilitat urbana sostenible no s’aconsegueix només amb un canvi de motor. Cal una reconfiguració profunda de les ciutats i dels hàbits de mobilitat, amb més transport públic, mobilitat activa (a peu, en bici) i alternatives compartides.

Reciclatge: esperança o miratge?

Davant la preocupació pels materials crítics, una resposta habitual és confiar en el reciclatge de les bateries com a font futura de matèries primeres. És cert que, a llarg termini, una part important del subministrament podria provenir del reciclatge, però encara hi ha molts reptes:

• Els volums actuals reciclats són molt baixos, perquè les bateries tenen una vida útil llarga i els cotxes elèctrics en circulació són relativament nous.
• El reciclatge és complex i costós: cada fabricant utilitza tecnologies lleugerament diferents, i extreure els materials amb puresa suficient no sempre és rendible.
• Fins i tot els processos més eficients actuals aconsegueixen recuperar només entre 60% i 80% dels materials útils, i sovint amb un alt cost energètic.
• No hi ha prou plantes de reciclatge actives ni planificades per absorbir el volum de bateries que arribarà a finals de la dècada.

Encara que el reciclatge millori amb el temps, no eliminarà la necessitat d’una nova extracció massiva per produir les bateries dels propers anys. Confiar-hi com a solució màgica és un error: és una eina necessària, però insuficient.

Quan el discurs supera la realitat

El discurs polític sovint confon desitjos amb possibilitats. Que s’hagin fixat objectius de “zero emissions” per al 2035 o 2050 no garanteix que siguin viables. La realitat física, econòmica i social és molt més complexa. I quan els plans xoquen amb els límits, sovint es recorre a retards, moratòries o canvis de regulació que afebleixen la transició.

A més, la implantació del vehicle elèctric depèn fortament de subsidis públics. Quan aquests es retiren (com ha passat recentment a Alemanya), les vendes cauen. Això indica que el mercat encara no és madur per créixer pel seu compte.

Repensar la mobilitat, no només el motor

No es tracta de rebutjar el vehicle elèctric, sinó de posar-lo al lloc que li correspon: una peça més dins una estratègia més àmplia i realista. Una estratègia que accepti que no podem reproduir el model actual de cotxe privat per a tothom amb una nova tecnologia.

Cal ser clars: no hi ha prou materials, infraestructura ni planeta per substituir cada cotxe de combustió per un elèctric. Però sí que hi ha alternatives més eficients, més justes i més sostenibles. Apostar pel transport públic, la mobilitat compartida, la reducció del nombre total de vehicles i la proximitat és no només més realista, sinó també més urgent.

La transició ecològica no pot ser només una transició tecnològica. Ha de ser una transformació de com ens movem, de com vivim i de com pensem la ciutat i el territori.

Referències:
Per accedir a dades oficials sobre les vendes de cotxes elèctrics a Espanya i a la Unió Europea, pots consultar les següents fonts:

📊 Espanya

• Associació Espanyola de Fabricants d’Automòbils i Camions (ANFAC): Proporciona informes detallats sobre les matriculacions de vehicles per tipus de propulsió. Pots accedir a les seves dades a través del seu portal oficial: anfac.com.
• Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme: Publica estadístiques oficials sobre el sector de l’automoció, incloent-hi les vendes de vehicles elèctrics. Consulta el seu apartat d’estadístiques: industria.gob.es.

🇪🇺 Unió Europea

Associació Europea de Fabricants d’Automòbils (ACEA): Ofereix dades actualitzades sobre les matriculacions de vehicles a la UE, incloent-hi la quota de mercat dels cotxes elèctrics. Pots consultar els seus informes a: acea.auto.

✨ Si aquesta entrada t’ha fet reflexionar, no et quedis en el like o en compartir-la: compromet-te amb accions concretes que transformin el nostre entorn.  😊