Les amenaces de Trump a Veneçuela i Nigèria, justificades en nom de la lluita contra el narcotràfic i la defensa dels cristians, amaguen un rerefons energètic evident: la competència pels últims grans jaciments de petroli i la inseguretat energètica dels Estats Units. Aquestes tensions revelen la cara més fosca d’un sistema que, davant l’esgotament dels recursos, opta per la força en lloc de la sobrietat. Davant d’això, el decreixement ofereix una altra via: reduir dependències, relocalitzar i construir sobirania energètica des de baix.

---

Les declaracions recents de Donald Trump sobre possibles intervencions militars a Nigèria i Veneçuela han tornat a posar en evidència com la política internacional sovint es disfressa de moralitat. En nom de la lluita contra el “narco terrorisme” o la defensa dels “cristians perseguits”, el govern nord-americà torna a justificar accions que, rere el teló, apunten a interessos molt més materials: el control de recursos estratègics, especialment el petroli, en un context d’esgotament global i d’inseguretat energètica creixent.

Segons Reuters, Trump ha afirmat que els Estats Units podrien desplegar tropes terrestres o llançar atacs aeris a Nigèria si el govern nigerià “no atura la matança de cristians”. També ha amenaçat de suspendre tota ajuda al país. En paral·lel, a Veneçuela, s’han confirmat operacions encobertes de la CIA sota el pretext de combatre el narcotràfic i desmantellar xarxes criminals suposadament protegides pel govern de Caracas. Tot plegat coincideix amb moviments militars a la regió del Carib i amb un desplegament naval que recorda temps de tensions obertes.

Però més enllà del soroll mediàtic, la pregunta essencial és: per què ara? Per què justament aquests dos països, i amb aquesta intensitat?

El rerefons energètic

Nigèria és el país més poblat de l’Àfrica i una de les principals potències petrolieres del continent. Té reserves estimades en uns 36.000 milions de barrils de cru i una producció diària que, malgrat la inestabilitat interna, continua sent clau per al subministrament mundial. Veneçuela, per la seva banda, disposa de les reserves de petroli més grans del món, tot i que gran part d’aquestes són d’extracció complexa i costosa. Els dos països comparteixen un altre tret: són productors que no sempre ballen al ritme marcat per Washington.

Mentrestant, als Estats Units la situació energètica no és tan estable com sovint es presenta. Tot i que el país ha viscut un auge del fracking i de l’autosuficiència aparent, diverses fonts indiquen que la producció de cru convencional i no convencional podria començar a declinar a partir del 2026. Aquesta perspectiva, sumada a les tensions amb l’OPEP i als canvis en el mercat global, fa més urgent per a l’administració nord-americana garantir fonts de subministrament segures i polítiques energètiques favorables als seus interessos.

Darrere de la retòrica religiosa o antinarcòtica, hi ha la realitat d’una economia dependent de l’energia fòssil i decidida a assegurar-se’n l’accés per la via que calgui.

Ètica i poder

Quan un govern invoca la defensa dels “cristians perseguits” o la lluita contra el “mal” com a motiu d’intervenció, cal sospitar. No perquè aquests problemes no existeixin —la violència a Nigèria és real, com també el narcotràfic a Veneçuela— sinó perquè els criteris d’intervenció solen ser selectius i oportunistes. No hi ha mobilitzacions militars per protegir cristians a Eritrea o a Myanmar, ni per aturar la repressió de minories en altres països sense petroli.

L’ètica, en aquest cas, serveix com a cobertura ideològica d’una geopolítica energètica. Els Estats Units necessiten mantenir la seva hegemonia en un món que s’encamina cap a la multipolaritat, on actors com la Xina, Rússia o l’Índia competeixen també per l’accés a recursos. Els discursos de Trump s’inscriuen en aquesta lògica: projectar força, mostrar domini i garantir influència sobre territoris amb reserves energètiques clau.

El petroli com a motor de conflicte

L’energia no és només una qüestió tècnica, sinó també política i social. El petroli, durant més d’un segle, ha estat la sang de la civilització industrial. I com passa amb qualsevol recurs essencial, quan escasseja o es fa més car d’obtenir, els conflictes s’intensifiquen. Els Estats Units ho saben bé: la seva economia, el seu exèrcit i el seu model de vida continuen depenent profundament dels combustibles fòssils. I tot i els discursos sobre la transició verda, la realitat és que les renovables no poden substituir el poder i la densitat energètica del petroli.

Per això, darrere de cada “operació per la llibertat” o “intervenció per la seguretat”, sovint hi ha un oleoducte, un port, un contracte o un acord comercial.

Què ens diu tot això des del decreixement?

Des d’una mirada ecosocial i decreixentista, aquestes tensions no són un accident: són el símptoma d’un sistema que es resisteix a reconèixer els seus límits. La competició pels recursos mostra fins a quin punt l’economia global no sap —ni vol— pensar més enllà del creixement. Mentre els països poderosos es barallen per assegurar-se petroli, les societats civils haurien de fer-se una altra pregunta: com podem reduir la dependència d’aquest recurs abans que les seves conseqüències siguin encara més destructives?

El decreixement no és només una proposta ètica o ambiental, sinó una estratègia de pau. Reduir la demanda energètica, relocalitzar la producció, apostar per la sobrietat i la cooperació són també maneres d’evitar guerres i dominacions futures. Si no ho fem voluntàriament, ho farà la realitat física dels recursos.

Energia, poder i sobirania

Les amenaces de Trump a Veneçuela i Nigèria són una finestra oberta a un món on la lluita pel petroli encara domina les relacions internacionals. No és només un episodi més d’imperialisme o d’excés de retòrica; és un senyal dels temps. Quan les reserves comencen a minvar i la competència s’aguditza, els discursos de “seguretat” i “defensa” esdevenen instruments per garantir el control sobre els últims pous.

Aquestes notícies haurien de servir com a recordatori i advertiment: la transició energètica no serà pacífica si no es fonamenta en la justícia, la relocalització i la reducció del consum. Si no canviem el model, els conflictes pel petroli poden acabar determinant també el nostre futur.