Els mites de la societat moderna
Aquesta sèrie qüestiona les idees aparentment inqüestionables que sostenen un model de vida insostenible. Cada mes analitzem un mite profundament arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, el disseccionem críticament i proposem alternatives narratives i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i respectuós amb els límits del planeta. En aquesta entrada, abordem el mite de la meritocràcia, una narrativa que promet que l’esforç i el talent sempre garanteixen l’èxit, però que amaga desigualtats estructurals i perpetua un sistema injust.

El mite de la meritocràcia defensa que l’èxit depèn només de l’esforç i el talent individuals, però ignora les desigualtats de partida. Aquesta narrativa culpabilitza qui fracassa i justifica el privilegi com a mèrit. Per construir una societat més justa, cal reconèixer els condicionants socials i estructurals que influeixen en les oportunitats, i afavorir el suport col·lectiu, les polítiques redistributives i la diversitat d’itineraris de vida.

---

Creure que tothom pot arribar on vulgui si s’hi esforça és ignorar les regles reals del joc

Des de ben petits, ens ensenyen que el món és un lloc just: si treballes de valent, si tens talent i perseverança, aconseguiràs els teus somnis. Aquesta idea, coneguda com a meritocràcia, és seductora perquè sembla equitativa, però quan mirem més enllà de la superfície, descobrim que amaga una realitat molt més complexa. No tothom comença la cursa des del mateix punt de partida, i els obstacles que trobem pel camí no depenen només de nosaltres. En aquesta entrada, explorem per què aquest relat és un mite, quin paper juga en la nostra societat i com podem construir una alternativa més justa.

Anàlisi crítica: origen, funció social i conseqüències

Què és la meritocràcia?

La meritocràcia és una idea que sembla inqüestionable: l’èxit hauria de dependre del mèrit personal, una barreja d’esforç, talent i preparació. És un ideal que ressona en les societats modernes, especialment en aquelles que volen deixar enrere privilegis de naixement, com els títols nobiliaris o les fortunes heretades. Des que Michael Young va encunyar el terme el 1958, la meritocràcia s’ha presentat com un sistema democràtic, on qualsevol persona, vingui d’on vingui, pot escalar posicions si s’hi esforça prou. És una promesa que inspira, però que sovint no resisteix l’escrutini de la realitat.

En la pràctica, aquesta narrativa simplifica un món ple de desigualtats. Diu que l’èxit és una qüestió individual, però no explica per què algunes persones tenen més oportunitats que d’altres des del principi. La meritocràcia, en lloc de ser una eina d’igualtat, sovint acaba sent una justificació per mantenir l’statu quo, culpabilitzant els qui no “triomfen” i legitimant els privilegis dels qui sí ho fan.

Per què és un mite?

Imagina una cursa on tothom corre per guanyar, però alguns participants comencen cent metres endavant, amb millors sabates i un camí ben pavimentat, mentre d’altres surten des de més lluny, amb obstacles i sense suport. Aquesta és la realitat que el mite de la meritocràcia ignora. No tothom neix amb les mateixes condicions: hi ha qui creix en llars estables, amb accés a una educació de qualitat, xarxes de contactes i seguretat econòmica, mentre altres s’enfronten a la pobresa, la discriminació o la inestabilitat familiar. En aquest context, el talent o l’esforç, encara que importants, no poden explicar completament l’èxit o el fracàs.

Els privilegis invisibles —com la classe social, el gènere, l’origen ètnic o fins i tot l’idioma que parles— tenen un pes enorme. Per exemple, estudis com el de Bertrand i Mullainathan (2004) han demostrat que, als Estats Units, els currículums amb noms associats a minories ètniques reben menys respostes positives que els amb noms “blancs”, encara que les qualificacions siguin idèntiques. A més, molts èxits que atribuïm al mèrit individual depenen de factors col·lectius: una escola pública ben finançada, un entorn familiar que dona suport o una societat que ofereix oportunitats. La meritocràcia, en essència, ens ven la il·lusió d’una igualtat que no existeix.

La funció social del mite

Aquest relat no és només una creença innocent; té un paper clau en el manteniment de les estructures de poder. En presentar l’èxit com un producte del mèrit individual, la meritocràcia legitima les desigualtats, fent creure a les elits que la seva posició és fruit exclusivament del seu esforç, quan sovint es deu a avantatges heretats, com una educació privada o una xarxa de contactes influents. Al mateix temps, culpabilitza els qui no “arriben”, suggerint que la seva situació és conseqüència de la seva falta de voluntat o capacitat, en lloc de barreres sistèmiques.

Aquesta narrativa també despolititza els problemes socials. Si l’èxit és una qüestió personal, no cal qüestionar el sistema ni lluitar per canvis estructurals. Això desincentiva la consciència col·lectiva i els moviments per la justícia social, mantenint intactes les desigualtats. A més, la meritocràcia alimenta una cultura consumista, associant l’èxit amb l’acumulació de riquesa o estatus, cosa que ens allunya de valors com la solidaritat o la cooperació.

Conseqüències del mite

Creure en la meritocràcia té efectes profunds i sovint perjudicials. En primer lloc, estigmatitza els qui no aconsegueixen els seus objectius, fent-los sentir responsables del seu “fracàs”. Això genera frustració, baixa autoestima i exclusió social, especialment entre els joves, que pateixen una pressió creixent per “triomfar” en un sistema desigual. Un estudi d’Eurofound (2023) indica que el 40% dels joves europeus se senten aclaparats per aquesta expectativa.

Alhora, el mite reforça els privilegis de les elits, que poden atribuir el seu èxit al mèrit personal, ignorant els avantatges estructurals que han tingut. Segons Oxfam (2024), l’1% més ric del món concentra gairebé la meitat de la riquesa global, una disparitat que la meritocràcia ajuda a justificar. A més, en centrar-se en la responsabilitat individual, aquest relat desmobilitza l’acció col·lectiva, frenant la lluita per un sistema més just. Finalment, la pressió per assolir l’èxit individual té un cost psicològic: l’OMS (2024) adverteix d’un augment dels trastorns d’ansietat entre els joves, impulsat per la competició i les expectatives irreals.

Exemples actuals

El sistema educatiu és un clar reflex de com la meritocràcia no funciona com ens diuen. Els resultats acadèmics depenen molt més de l’entorn socioeconòmic que de l’esforç pur. Un informe de l’OCDE (2023) revela que els alumnes de famílies amb baixos ingressos tenen tres vegades més probabilitats d’abandonar els estudis, fins i tot quan tenen capacitats similars als seus companys més benestants. La manca d’espai per estudiar, la necessitat de treballar per ajudar la família o l’absència de suport emocional són obstacles que cap quantitat de “voluntat” pot superar fàcilment.

En el món laboral, les xarxes de contactes i els privilegis tenen un pes enorme. La possibilitat de fer pràctiques no remunerades —que sovint requereixen suport econòmic familiar— o d’accedir a una educació internacional obre portes a sectors competitius molt més que el talent pur. Un estudi de LinkedIn (2024) mostra que el 60% dels llocs de treball d’alt nivell als Estats Units es cobreixen a través de contactes personals, un avantatge al qual no tothom té accés.

També veiem aquest mite en els discursos d’autoajuda, que omplen llibres, xarxes socials i conferències amb missatges motivacionals. Aquests ens diuen que qualsevol pot aconseguir els seus somnis amb disciplina i una mentalitat positiva. Però aquestes promeses ignoren les barreres estructurals, com la pobresa o la discriminació, i posen tota la responsabilitat en l’individu, generant frustració quan els resultats no arriben.

Canvi de mirada: cap a una societat realment justa

Per superar el mite de la meritocràcia, hem de canviar la manera com entenem l’èxit i la justícia. En lloc de creure que tothom pot triomfar en solitari, hem de reconèixer que les desigualtats estructurals condicionen el camí de cadascú. Això implica mirar més enllà del mèrit individual i posar el focus en la creació d’un sistema que ofereixi oportunitats reals per a tothom.

Aquest canvi comença per polítiques que compensin les desigualtats d’origen. Una educació pública de qualitat, accessible per a tothom, és fonamental per donar eines a aquells que parteixen amb desavantatge. Mesures com la renda bàsica universal o l’accés a un habitatge digne poden alleujar la pressió econòmica i permetre a les persones desenvolupar el seu potencial. També cal donar suport a les cures, un treball essencial però sovint invisibilitzat, que sustenta la societat.

A més, hem de repensar què entenem per “èxit”. En lloc de celebrar només els assoliments individuals mesurats en riquesa o estatus, hem de valorar les contribucions col·lectives: la solidaritat, la cooperació i el treball per al bé comú. Les comunitats que construeixen xarxes de suport mutu o que lluiten per la justícia social mereixen el mateix reconeixement que els “triomfadors” individuals.

L’educació també té un paper clau. Els sistemes educatius han d’ensenyar a qüestionar la narrativa meritocràtica, visibilitzant els privilegis i explicant històries de lluita col·lectiva. Això ajudarà a construir una consciència crítica i a fomentar valors de solidaritat. Finalment, hem de rebutjar la idea que l’única vida desitjable és la del “triomfador” solitari, i apostar per models de vida basats en la cooperació, la sostenibilitat i el benestar col·lectiu.

Un nou relat per al futur

El mite de la meritocràcia ens fa creure que vivim en un món just, on l’esforç sempre té recompensa. Però aquesta promesa amaga una veritat incòmoda: el sistema està dissenyat per afavorir els qui ja tenen avantatges, mentre culpabilitza els qui queden enrere. Desmuntar aquest mite no és només una qüestió de canviar idees, sinó de transformar la realitat.

El futur que necessitem no es construeix amb competició individual, sinó amb solidaritat i justícia. És un futur on les oportunitats no depenen del lloc on has nascut o de la teva situació econòmica, sinó d’un sistema que posa la vida al centre. Reivindiquem una societat que valori la col·laboració, que combati les desigualtats i que reconegui que l’èxit de cadascú depèn, en gran mesura, del suport de tots.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• El mite del progrés. Una creença arrelada que ens allunya dels límits del món real
• El mite del creixement econòmic infinit. Per què no té sentit créixer en un planeta finit
• El mite de la tecnologia salvadora