La violència estructural contra les dones és una xarxa de desigualtats, abusos i silencis que impregna la societat, nodrida per l’aliança entre patriarcat i capitalisme. Més enllà de les agressions físiques, es manifesta en salaris desiguals, càrregues de cures no reconegudes, menysteniment i exclusió. Aquesta lògica, que explota persones i ecosistemes, també es veu en entorns rurals d’arreu del món, on les dones pateixen doble exclusió, pel gènere i per la perifèria. Les cures, invisibilitzades, però essencials, han de ser el centre d’una transició ecosocial feminista que desmantelli aquesta violència per construir un futur just i habitable per a totes.

---

Quan el sistema agredeix

Hi ha una violència que travessa fronteres, cultures, religions i classes socials. Una violència que afecta més de la meitat de la humanitat, en qualsevol lloc i moment, i que massa sovint és invisible per a qui no la pateix. Parlem de la violència estructural contra les dones. No és només una suma d’agressions puntuals, sinó una xarxa de desigualtats, abusos i silencis que impregna totes les esferes de la vida. Una violència que no és una anomalia del sistema, sinó una de les seves peces essencials.

Quan la mirem amb ulls ecosocials, la veiem més nítida: és la mateixa lògica que explota persones, territoris i ecosistemes; que menysté les cures i glorifica el creixement sense límits; que veu la vida com a recurs, no com a fi. Aquesta lògica es nodreix d’una aliança històrica: patriarcat i capitalisme, dos pilars que es reforcen mútuament.

Violències visibles i invisibles

La imatge més habitual de la violència contra les dones són les agressions físiques, els assassinats masclistes o la tracta i el tràfic de persones. Són realitats terribles i urgents que mereixen tota l’atenció, però són només la punta de l’iceberg.

La violència estructural també es manifesta en formes menys visibles però igualment destructives:

• Quan una dona cobra menys per la mateixa feina.
• Quan ha de demostrar dues vegades la seva vàlua per ser considerada igual.
• Quan assumeix la major part de les cures sense cap reconeixement ni dret a descansar.
• Quan és interrompuda sistemàticament en reunions o invisibilitzada en processos de decisió.
• Quan no pot caminar tranquil·la de nit o ha de pensar com vestir-se segons on vagi.

Hi ha també violències més subtils, gairebé imperceptibles per a qui no les viu:
quan es dona per fet que serà ella qui es quedarà a casa si un infant està malalt; quan es considera “natural” que escolti, acompanyi o sostingui emocionalment els altres; quan rep comentaris paternalistes, sexualitzats o condescendents; quan la seva opinió és ignorada.

I encara més: apareix en les actituds més quotidianes dels homes, quan ocupem més espai, parlem més, deleguem les tasques de cura, exigim sense donar, o simplement no reconeixem que el món està organitzat a favor nostre. Quan creiem que som igualitaris, però no fem autocrítica. Quan no sabem escoltar. Quan no preguntem què necessiten elles.

Tota aquesta violència és estructural perquè no depèn només d’actes individuals, sinó d’un sistema que la permet i la legitima.

El patriarcat i el capitalisme: una aliança destructiva

El patriarcat situa els homes com a mesura de totes les coses, i el capitalisme converteix cossos, temps i relacions en recursos explotables. El resultat és una societat que viu de l’explotació silenciosa de milions de dones, que sostenen la vida sense rebre ni reconeixement ni reciprocitat.

Aquesta és la mateixa lògica que tracta la natura com un magatzem infinit de recursos: cosificació, extracció, dominació. El mateix pensament que permet explotar un aqüífer fins a assecar-lo és el que permet esprémer la capacitat de cura d’una dona fins a l’esgotament.

La violència estructural també és territorial

En entorns rurals, la violència estructural adopta formes pròpies. Les dones pateixen una doble exclusió: pel gènere i per la perifèria. Manca d’accés a serveis, solitud, menys oportunitats laborals, desigualtat en la presa de decisions comunitàries.

Així, una transició ecològica que no tingui en compte aquestes realitats acaba perpetuant la violència estructural sota una nova aparença “verda”.

Les cures com a eix de resistència i transformació

Les cures són l’exemple més clar d’aquesta violència silenciosa: es donen per fet, es deleguen, es precaritzen. Però sense cures, la vida no rutllaria ni un sol dia. El problema és que el sistema actual les invisibilitza i les treu del centre, quan en realitat haurien de ser el criteri principal que orientés l’economia, la política, l’energia i la comunitat.

Reconèixer el valor de les cures no és només un acte de justícia social: és una condició per a la supervivència en un món amb recursos finits.

Escriure relats nous, viure d’una altra manera

Un dels eixos d’aquest blog és la necessitat de nous relats per al món que ve. I cap relat serà realment transformador si no comença per trencar amb la violència estructural contra les dones.

Això vol dir parlar-ne sense eufemismes, reconèixer-la en tots els seus nivells —fins i tot en aquells que ens semblen normals—, escoltar les veus silenciades, compartir la responsabilitat de les cures, qüestionar privilegis i fer xarxa. Vol dir comprometre’s amb una vida que valgui la pena ser viscuda per a tothom.

No es pot sostenir la vida mentre se sosté la violència.

No es pot construir un món just mentre la meitat de la humanitat viu sota l’amenaça o la realitat de ser agredida, explotada o ignorada pel simple fet de ser dona.

La violència estructural contra les dones és un crim sistèmic, però no és inevitable. Es pot desfer. I per fer-ho cal una transició que sigui no només ecològica o energètica, sinó també feminista, comunitària i radicalment democràtica.

Podem reduir emissions, instal·lar renovables, fer comunitats energètiques i consumir de proximitat. Però si en aquest camí no desmantellem les estructures patriarcals, només canviarem la forma de la violència, no el seu fons.

Una transició ecosocial profunda és incompatible amb la violència estructural. No hi ha comunitats resilients si més de la meitat de les persones viuen amb por, desigualtat i silenci.

Només així podrem construir un futur habitable. Un futur on totes les vides comptin. Un futur sense por. Un futur on la vida —de totes— sigui al centre.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊