El juliol de 2025, el Govern català va proposar reduir un 31 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre 2026 i 2030 respecte a 1990. Aquesta xifra, pendent de validació pel Parlament aquest inici de curs polític, queda lluny del 42 % recomanat pel Comitè d’Experts. Quines implicacions té aquest objectiu? És realista? És suficient? Analitzem el nou pressupost de carboni de Catalunya, les pressions dels sectors econòmics i el futur climàtic que ens estem jugant.

---

El 31 % és suficient?

El juliol de 2025, el Govern de la Generalitat va presentar una proposta per limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre els anys 2026 i 2030 a 161,6 milions de tones de CO₂ equivalent, el que representa una reducció del 31 % respecte als nivells de 1990. Aquesta xifra forma part del nou pressupost de carboni per al pròxim quinquenni, un instrument que defineix el límit total d’emissions permeses per assolir els objectius de neutralitat climàtica a mitjà i llarg termini.

Tot i ser presentat com un pas endavant, aquest objectiu s’allunya notablement de la proposta feta pel Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic de Catalunya, que recomanava una reducció del 42 % per al 2030 i d’un 67 % per al 2035. Aquesta diferència obre un debat rellevant sobre fins a quin punt el nou pla respon a l’emergència climàtica o bé queda condicionat per la inèrcia dels interessos econòmics i la falta de valentia política.

Què és el pressupost de carboni?

El pressupost de carboni és un concepte clau en la lluita contra el canvi climàtic. Representa la quantitat màxima d’emissions permeses en un període determinat per tal de no sobrepassar els límits climàtics acordats internacionalment (com ara l’1,5 °C o els 2 °C d’augment mitjà de temperatura global).

En aquest cas, el pressupost de carboni que va presentar la Generalitat estableix les emissions màximes entre 2026 i 2030 per a tot Catalunya. Aquesta proposta ha de ser tramitada i aprovada pel Parlament, tal com estableix la Llei catalana del Canvi Climàtic aprovada el 2017. Per tant, el text encara pot rebre esmenes, modificacions o fins i tot ser rebutjat si no genera prou consens polític i social.

Ara bé, no n’hi ha prou amb fixar un objectiu: és tan important el què com el com. No és el mateix reduir emissions mitjançant una transformació justa del sistema productiu que fer-ho a base de compensacions de carboni, externalitzacions o mesures tecnocràtiques amb poc impacte estructural. Sense un full de ruta coherent, transparent i arrelat al territori, el pressupost de carboni corre el risc de quedar-se en un exercici de màrqueting polític.

Per què el 31 %?

La Generalitat va defensar que el 31 % de reducció és “realista i assumible”, especialment en sectors amb alta dificultat de descarbonització com el transport, la indústria i la ramaderia. Segons el Govern, establir un objectiu més ambiciós podria comprometre la competitivitat econòmica i resultar inassumible per a determinats col·lectius socials i empresarials.

Aquesta justificació, però, va estar rebuda amb preocupació i escepticisme per part de molts actors del món científic, ecologista i social, que van denunciar que baixar el llistó equival a acceptar més impactes, més riscos i més injustícies climàtiques. Els mateixos experts recorden que el temps s’esgota i que cada any de retards o rebaixes ens allunya dels compromisos de París i fa més difícil la transició justa.

On és l’ambició climàtica?

Aquesta proposta arriba en un moment clau: la crisi climàtica ja no és una amenaça futura sinó una realitat present, també a Catalunya. Les onades de calor persistents, la sequera estructural, l’augment del risc d’incendis i la pèrdua de biodiversitat són senyals clars que el territori ja està responent als desequilibris globals.

Amb aquest panorama, fixar objectius insuficients és una forma de negligència institucional. Les emissions acumulades són les que compten, i tot el que no reduïm ara serà molt més difícil (i costós) de compensar més endavant. De fet, ja estem notant els efectes de no haver actuat amb prou determinació en les dues darreres dècades.

Un pla en construcció… però amb límits clars

La proposta del 31 % s’inscriu dins del Pla Integrat d’Energia i Clima de Catalunya (PINECCAT30), que es troba actualment en fase d’elaboració. Aquest pla ha de definir com s’assoliran els objectius climàtics sectorials (transport, energia, edificació, etc.) i quins instruments es posaran en marxa per garantir el compliment del pressupost de carboni.

És important entendre que el pressupost de carboni i el PINECCAT30 són dues cares d’una mateixa moneda: el primer posa el límit, i el segon concreta el camí per no superar-lo. Per això, el debat parlamentari que s’obrirà en els mesos vinents serà decisiu per avaluar fins a quin punt aquest 31 % és seriós o simbòlic.

Reflexions per a una transició justa

Davant d’aquesta proposta, cal fer-nos algunes preguntes essencials:
Acceptar un objectiu menys exigent per “no perjudicar l’economia” és coherent amb la realitat climàtica que vivim? Quin missatge transmetem com a societat si l’objectiu del Govern es queda per sota del que recomanen els científics? Estem disposats a assumir els impactes socials i ecològics que comportarà no actuar amb la celeritat necessària?

Tanmateix, fins i tot aquest objectiu ja rebaixat genera dubtes sobre la seva credibilitat i viabilitat real. Si tenim en compte la lentitud dels canvis estructurals, la resistència dels sectors econòmics implicats i els precedents d’incompliment en matèria ambiental, és molt probable que ens quedem molt per sota del 31 % de reducció proposada. Sense un canvi radical en les polítiques, les inversions i la governança climàtica, aquest objectiu corre el risc de convertir-se en una altra fita no assolida. I el problema no serà la xifra, sinó les conseqüències reals d’aquest fracàs.

La proposta del Govern català d’un 31 % de reducció d’emissions entre 2026 i 2030 és un pas, però insuficient per afrontar l’emergència climàtica amb responsabilitat. El debat parlamentari obert pot ser una oportunitat per revisar aquest objectiu i acostar-lo a les recomanacions científiques.

Ara bé, no només compta la xifra, sinó com s’arriba a aquest objectiu i quina credibilitat té que realment s’assoleixi. La transformació que cal no és només tecnològica, sinó també econòmica, cultural i social. I això implica decisions valentes i coherents. El què importa, però el com encara més. I el compromís no és amb les xifres, sinó amb el futur.

Des d’una mirada ecosocial, cal recordar que el que no fem avui, ens passarà factura demà. El futur no està escrit, però cada decisió que prenem (o deixem de prendre) compta. I molt.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊