La Llei de Mobilitat Sostenible, aprovada amb grans titulars, no aborda les arrels del problema: la dependència estructural del transport massiu i la mobilitat creixent. Lluny d’impulsar un canvi cap a la proximitat i la sobrietat, consolida la fe en la tecnologia i l’eficiència com a falses solucions. Sense reduir la necessitat de moure’ns, ni repensar el territori, la llei esdevé una nova expressió del creixement verd, útil per captar fons europeus i satisfer la indústria, però aliena a la realitat ecològica i social que exigeix un veritable decreixement.

---

El Congrés espanyol acaba d’aprovar la Llei de Mobilitat Sostenible, presentada com una fita històrica en la lluita contra el canvi climàtic i l’aposta per un transport més net. Però, més enllà dels titulars i la retòrica verda, la llei consolida una visió que continua prioritzant la mobilitat massiva, electrificada i globalitzada, sense qüestionar-ne ni el volum, ni la necessitat, ni el model de fons. És, de fet, una llei de continuïtat, adaptada al relat del “creixement verd” i no al repte d’habitar el planeta dins dels seus límits.

La mobilitat que no vol reduir-se

El punt de partida és revelador: el text reconeix el dret a una “mobilitat sostenible”, però en cap moment esmenta la necessitat de reduir la mobilitat. La paraula “decreixement” —ni tan sols “reducció de la demanda”— no hi apareix.
S’entén la sostenibilitat com un afer tècnic, de motors més eficients o fonts d’energia més netes, i no com una qüestió social i territorial. La idea de fons és clara: cal seguir movent persones i mercaderies, però ara amb menys emissions… o almenys amb menys emissions per unitat de producte.

Aquesta concepció ignora que la mobilitat creixent és, per si mateixa, insostenible. Cap tecnologia pot compensar l’augment constant del trànsit, la dispersió urbana o la globalització del comerç. Continuar multiplicant desplaçaments, encara que siguin “nets”, és un contrasentit en un món que ja supera tots els límits ecològics.

El mite de la solució tecnològica

Com tantes altres iniciatives verdes, la llei s’aferra al mite de la tecnologia com a salvadora. Punts de recàrrega elèctrica, vehicles “zero emissions”, digitalització, etiquetes ambientals… tot un catàleg d’innovacions que serveixen per mantenir intacte el model de fons.
Però electrificar milions de vehicles requereix metalls escassos, energia i infraestructures que tenen un cost ambiental i social immens. Les mines de liti, cobalt o coure —sovint al Sud global— pateixen l’impacte directe d’aquesta nova febre “verda”.

La llei parla de punts de recàrrega, però no de reduir la necessitat d’automòbil. Promou etiquetes i subvencions, però no qüestiona l’espai públic dedicat al cotxe ni el model de ciutat dispersa. Tot queda reduït a una actualització tecnològica del vell paradigma: la mobilitat com a motor de creixement econòmic.

Centralisme i dependència

Malgrat la retòrica de cooperació, la llei reforça un esquema centralista i jeràrquic. El nou Sistema Nacional de Mobilitat Sostenible servirà per coordinar —és a dir, controlar— les polítiques locals, condicionant-les a criteris dictats des de Madrid i, sobretot, des de Brussel·les.
Els municipis hauran de redactar plans de mobilitat “sostenible”, però dins un marc ja predeterminat, orientat a captar fons europeus i a mantenir el flux econòmic cap als grans operadors de transport i la indústria de l’automòbil.

Res d’això afavoreix la relocalització ni la sobirania municipal. Les ciutats petites i mitjanes —les que més necessiten recuperar la proximitat i reduir la dependència del vehicle privat— es veuen obligades a adaptar-se a un model dissenyat per a les grans metròpolis.

Transport públic com a coartada

La creació d’un fons estatal per al transport públic sembla una bona notícia. Però si es llegeix amb atenció, el fons no suposa un canvi de prioritats sinó una compensació simbòlica dins d’un marc que continua privilegiant la carretera i la connectivitat.
El tren nocturn, la reducció dels vols curts o la millora del transport interurbà apareixen com a detalls decoratius, mentre es manté la fe en les grans infraestructures: corredors ferroviaris de mercaderies, ampliacions aeroportuàries o noves autopistes elèctriques.

Aquesta és la paradoxa central: es parla de “mobilitat sostenible” però s’actua com si la sostenibilitat fos compatible amb un creixement permanent del transport. El transport públic hi té un paper secundari, com a element de compensació, no com a alternativa sistèmica.

Sostenibilitat econòmica, no ecològica

El llenguatge de la llei revela la seva naturalesa. Les paraules més repetides no són “reducció”, “proximitat” o “sobrietat”, sinó “eficiència”, “competitivitat” i “innovació”.
Això mostra el seu veritable objectiu: garantir la sostenibilitat econòmica del sector del transport dins del marc europeu, i assegurar que Espanya pugui accedir als fons Next Generation. És, en essència, una llei per continuar creixent, però amb una nova imatge verda i digital.

La sostenibilitat real —la que implica canviar la manera de viure, de produir i de moure’ns— queda fora del marc. No es tracta d’una transició ecosocial, sinó d’una modernització del sistema existent.

Sense relocalització, sense decreixement

El més preocupant és el que la llei no diu. No parla de reduir distàncies entre habitatge i feina, de fomentar economies locals o de promoure un model territorial basat en la proximitat.
No s’esmenta el decreixement en la mobilitat, ni la necessitat de reduir la demanda de transport com a condició per reduir emissions. La llei continua veient la mobilitat com a dret individual i com a motor de creixement, no com a conseqüència d’un sistema productiu que obliga a desplaçar-nos cada vegada més.

El resultat és una norma que no qüestiona res essencial: ni la forma de les ciutats, ni la dependència del turisme, ni la fragmentació territorial. En lloc d’avançar cap a un model de proximitat i sobrietat, reforça el paradigma d’un món on tot i tothom ha d’estar connectat constantment.

Un nou relat per a una altra mobilitat

La veritable mobilitat sostenible no consisteix a substituir motors de combustió per motors elèctrics, sinó a reduir la necessitat de moure’ns, recuperar el valor del temps i relocalitzar la vida.
Necessitem un altre relat, basat en la proximitat, la lentitud i la cura del territori. No és una qüestió tècnica, sinó cultural i política: es tracta de deixar enrere la idea que moure’s més és viure millor.

La llei aprovada al Congrés no és un pas endavant en aquesta direcció; és una cortina de fum que perpetua el mateix model sota una nova aparença. El repte, com sempre, recau en nosaltres: repensar la mobilitat des de baix, des dels pobles, les comarques i les comunitats que encara poden imaginar una altra manera de viure dins dels límits del planeta.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊