No tot projecte que utilitza energies renovables és automàticament sostenible. Per valorar si una iniciativa forma part d’una veritable transició ecosocial, cal analitzar-la amb una mirada crítica que tingui en compte l’impacte ecològic global, l’eficiència i reducció del consum, la gestió democràtica i la resiliència futura. A Argelaguer en Transició proposem una sèrie de criteris per distingir entre el verd cosmètic i els projectes que realment ens acosten a un model energètic just, local i adaptat als límits del planeta.

---

Cada vegada més pobles impulsen projectes que porten l’etiqueta de “transició energètica”. Instal·lació de plaques solars, xarxes de calor amb biomassa, comunitats energètiques locals… A primer cop d’ull, tot sembla indicar que avancem cap a un futur més verd i renovable. Però, fins a quin punt aquests projectes són realment sostenibles? I sobretot: com podem saber si ho són?

A Argelaguer en Transició creiem que cal una mirada més profunda. No tot el que és renovable és necessàriament sostenible. La sostenibilitat real no es mesura només per la tecnologia emprada, sinó per l’impacte ecològic global, la justícia social, la sobirania col·lectiva i la capacitat d’adaptació a un món de recursos cada cop més escassos.

Proposem, doncs, quatre criteris fonamentals per avaluar qualsevol projecte que es presenti com a part de la transició energètica.

1. Impacte ecològic global

La sostenibilitat no pot basar-se només en emissions netes: ha de tenir una visió sistèmica

Substituir combustibles fòssils per fonts renovables pot reduir emissions, però això no significa automàticament que el projecte sigui sostenible. Cal analitzar el conjunt del seu impacte sobre els ecosistemes, el territori i el cicle de vida dels materials utilitzats.

Una planta solar que ocupa terres fèrtils o una caldera de biomassa que intensifica l’explotació forestal poden tenir efectes negatius molt greus si no es fan amb criteris ecològics estrictes. És imprescindible garantir que els recursos naturals utilitzats (llum solar, vent, fusta…) es gestionen de forma regenerativa, tenint en compte els límits dels sistemes vius.

2. Eficiència i reducció del consum

Sense una cultura de la suficiència, cap transició serà suficient.

Una transició realment transformadora no es limita a canviar la font d’energia, sinó que ha de comportar una reducció del consum global. En un planeta finit, el creixement energètic —fins i tot renovable— és una contradicció.

Un projecte sostenible hauria d’anar acompanyat d’un pla clar per reduir la demanda: aïllament dels edificis, racionalització dels usos, eliminació de consums superflus, reorganització dels espais públics i privats… La clau no és només produir de manera neta, sinó necessitar menys energia per viure bé.

3. Gestió democràtica i control social

La democratització de l’energia és tan important com la seva descarbonització.

Una Comunitat Energètica o una xarxa de calor només tenen sentit des del punt de vista ecosocial si estan en mans de la comunitat. La participació no pot ser simbòlica: cal que els veïns i veïnes tinguin capacitat real de decidir sobre el disseny, la gestió i el repartiment dels beneficis del projecte.

Qui controla la infraestructura? Com es prenen les decisions? Com s’evita que el projecte quedi segrestat per interessos privats o lobbies tecnocràtics? Sense governança col·lectiva, el concepte de “comunitari” perd tota força transformadora.

4. Resiliència futura i autonomia local

La resiliència és el cor de la sostenibilitat en temps d’emergència.

Finalment, cal preguntar-se si el projecte prepara la comunitat per a un futur incert. En un context de crisi climàtica, energètica i de materials, el que avui és viable pot no ser-ho demà. Un projecte sostenible ha de ser robust, flexible i pensat per resistir dificultats.

Això implica minimitzar la dependència tecnològica, apostar per sistemes senzills i mantenibles localment, reduir l’ús de components difícils de substituir i fomentar el coneixement tècnic dins de la comunitat. També vol dir dissenyar el projecte per funcionar, almenys parcialment, fins i tot si la xarxa convencional falla.

Cap a una transició amb criteri

Des de Argelaguer en Transició proposem que aquests quatre criteris esdevinguin una mena de brúixola per orientar-nos. No es tracta de rebutjar cap projecte pel sol fet de no ser perfecte, sinó d’exigir claredat, coherència i responsabilitat.

Un projecte que compleixi parcialment aquests criteris pot ser un pas endavant, però cal que no s’utilitzi com a coartada per evitar transformacions més profundes. L’etiqueta “renovable” pot ser enganyosa si serveix per perpetuar un model extractiu i centralitzat disfressat de verd.

En canvi, els projectes que neixen del territori, amb participació real, que aposten per reduir consums, cuidar el medi i reforçar els vincles socials, són els que realment poden plantar la llavor d’un futur diferent.

La transició energètica no és només qüestió de tecnologia: és una qüestió de valors, de límits, de relacions i d’esperança.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊