Fa cinquanta anys, el franquisme va culminar la seva repressió amb els darrers afusellaments. Recordar-los no és només un deure amb el passat, sinó un advertiment per al present: quan el poder no reconeix límits, la barbàrie es repeteix. En temps de crisi ecosocial, cal aprendre d’aquesta memòria per posar límits clars a l’autoritarisme, a l’explotació i a la impunitat. Només així podrem construir una transició justa i democràtica, arrelada en la dignitat i en la sobirania de les comunitats per sostenir la vida.

---

El 27 de setembre de 1975, fa exactament cinquanta anys, el franquisme va culminar la seva trajectòria de repressió amb els darrers cinc afusellaments. Foren executats Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui, tres militants del FRAP i dos d’ETA després de judicis sumaríssims, sense garanties, amb denúncies de tortures i una clara voluntat d’escarment. Aquell dia, mentre bona part d’Europa i del món es mobilitzava contra la dictadura, Franco demostrava fins al final la seva incapacitat d’entendre els límits: el límit de la dignitat humana, el límit del poder sobre la vida dels altres, el límit de la justícia.

Recordar avui aquests fets no és només un exercici de memòria històrica. És també una advertència per al present i per al futur. Perquè allà on no es reconeixen límits, la barbàrie torna. I perquè la construcció d’un món habitable, just i resilient passa també per posar límits clars: a l’autoritarisme, a l’explotació, a la impunitat.

Una transició inacabada

La mort de Franco dos mesos després va donar pas a la Transició, presentada sovint com una història d’èxit. Però la realitat és que els crims de la dictadura mai no van ser jutjats, que moltes víctimes continuen sense veritat ni reparació i que les estructures de poder econòmic i polític es van reciclar sense grans canvis. La democràcia que va néixer aleshores arrossegava mancances que encara avui són evidents: un sistema que permetia votar però que no sempre garantia la participació real de la ciutadania en les decisions que afecten la seva vida.

En aquest sentit, podem dir que la Transició va ser també una lliçó sobre els perills de voler fer passos endavant sense revisar a fons allò que ve de darrere. No hi ha futur sostenible sense memòria crítica. I igual que denunciem l’amnèsia ecològica —creure que els recursos naturals són infinits—, hem de denunciar també l’amnèsia històrica: la voluntat de girar full sense haver escrit bé el llibre.

L’autoritarisme davant la crisi

El franquisme va ser un règim nascut de la guerra i sostingut en la por. Però també va ser un sistema que va recórrer a l’autoritarisme per mantenir una modernització econòmica que beneficiava uns quants mentre explotava els molts. En això, podem veure paral·lelismes amb el nostre temps: davant la crisi ecosocial i els límits del planeta, hi ha sectors que proposen respostes autoritàries, tecnocràtiques o militaritzades. És la mateixa lògica de sempre: sacrificar unes vides per sostenir uns privilegis.

Recordar els darrers afusellaments és, doncs, un advertiment. El poder sense límits sempre busca víctimes per mantenir-se. I si no construïm una transició ecosocial justa i democràtica, correm el risc que sigui imposada des de dalt, amb noves formes de violència, exclusió i repressió.

Resistències que ens inspiren

Els cinc afusellats del 27 de setembre de 1975 —i molts d’altres abans que ells— no lluitaven per mantenir el sistema tal com era, sinó per transformar-lo. Podem estar més o menys d’acord amb els mitjans que van triar, però és innegable que volien un altre món més lliure i més just.

La seva memòria ens parla també de les resistències col·lectives: les mobilitzacions internacionals, les vagues, les xarxes de suport mutu que es van teixir malgrat la repressió. Avui, en un altre context, la lluita per la sobirania alimentària, energètica o comunitària té el mateix fons: reapropiar-nos de la capacitat de decidir sobre les nostres vides i de construir comunitats arrelades i resilients.

Memòria per sostenir la vida

La memòria històrica no és només un deure amb el passat, sinó una eina per al present i per al futur. Ens ajuda a reconèixer els perills de repetir errors, ens fa més conscients de la fragilitat de la democràcia i ens recorda que la llibertat mai no es regala, sinó que es construeix i es defensa cada dia.

En temps d’incertesa, quan sabem que haurem d’afrontar grans canvis socials, econòmics i ecològics, necessitem també una memòria que ens enforteixi. Una memòria que ens recordi que posar límits —als abusos, a l’autoritarisme, a l’explotació del planeta i de les persones— és l’única manera de sostenir la vida.

---

Cinquanta anys després dels darrers afusellaments del franquisme, la pregunta que ens podem fer és: hem après a reconèixer els límits? Hem entès que la vida humana, la dignitat i la llibertat no poden ser sacrificades en nom de cap projecte polític o econòmic?

La resposta encara és oberta. I depèn de nosaltres. Recordar és un acte polític: mantenir viva la memòria d’aquells crims és també comprometre’ns amb un futur on la transició —a diferència de la dels setanta— no sigui a mitges, sinó real, justa i arrelada als límits del planeta i a la dignitat de totes les persones.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊