Els mites de la societat moderna

Aquesta sèrie té com a objectiu qüestionar idees aparentment naturals o indiscutibles que però que serveixen de fonament a un model de vida insostenible. Cada mes analitzem un mite arrelat en la nostra cultura —econòmic, social, tecnològic o ambiental—, el disseccionem críticament i proposem alternatives narratives i pràctiques per imaginar un futur més just, habitable i respectuós amb els límits del planeta. En aquesta entrada, abordem el mite de la tecnologia salvadora, una creença que promet solucions tècniques a problemes complexos, sovint evitant transformacions estructurals necessàries.

Confiar cegament en la tecnologia com a solució a tots els problemes socials i ambientals és un mite perillós. Ens paralitza, evita afrontar els canvis estructurals necessaris i genera nous impactes ambientals i desigualtats. Cal abandonar aquesta fe salvadora i apostar per una tecnologia amb criteri, democràtica, arrelada al territori i enfocada a satisfer necessitats reals dins dels límits ecològics.

---

“No tot problema té una solució tecnològica, i esperar-la pot ser part del problema.”

Anàlisi crítica: origen, funció social i conseqüències

L’arrel del mite

La fe en la tecnologia com a motor de progrés té les seves arrels en la Il·lustració i la Revolució Industrial, quan invencions com la màquina de vapor o l’electricitat van transformar la societat. Aquestes fites van consolidar la idea que l’avenç tecnològic és sinònim de millora humana. Avui, aquesta narrativa s’ha intensificat amb l’auge de la intel·ligència artificial, la biotecnologia o les energies renovables, alimentant la creença que qualsevol problema, des del canvi climàtic fins a la desigualtat, es pot solucionar amb més innovació.

Aquest relat, però, converteix èxits parcials en una promesa absoluta: que la tecnologia sempre ens salvarà, independentment de l’escala o la complexitat dels reptes. Això ignora que la tecnologia no és neutral, sinó que reflecteix els interessos, prioritats i valors de qui la desenvolupa i la controla.

La tecnologia com a distracció estructural

El mite de la tecnologia salvadora trasllada la responsabilitat de resoldre problemes col·lectius a un futur incert i a les mans d’experts, empreses o el mercat. Això dilueix la necessitat d’acció política i col·lectiva, suggerint que podem mantenir l’statu quo —un model de consum i producció insostenible— sempre que trobem “la tecnologia adequada”. Aquesta visió:

• Posposa l’acció: En lloc de reduir emissions o canviar hàbits de consum ara, confiem en solucions tecnològiques futures, com la captura de carboni o la fusió nuclear.
• Despolititza els problemes: Presenta els reptes globals com a qüestions tècniques, no com a conflictes polítics o socials que requereixen canvis en les estructures de poder.
• Legitima el consum: Promou la idea que podem continuar consumint sense límits si la tecnologia es fa més eficient, ignorant els límits planetaris.

Conseqüències d’aquesta fe cega

La confiança excessiva en la tecnologia té efectes profunds i sovint negatius:

1. Inacció climàtica i social: L’espera de solucions tecnològiques miracles paralitza l’acció immediata. Per exemple, la promesa de tecnologies com la geoenginyeria retarda la reducció d’emissions necessària per complir els objectius de l’Acord de París.
2. Desigualtats creixents: Les innovacions tecnològiques sovint beneficien una minoria. El desenvolupament de tecnologies avançades, com la intel·ligència artificial, concentra poder en grans corporacions, mentre que comunitats vulnerables en pateixen els costos (per exemple, l’extracció de minerals per a bateries).
3. Nou extractivisme: La producció de tecnologies “verdes” (com panells solars o cotxes elèctrics) requereix mineria intensiva de liti, cobalt o terres rares, causant destrucció ambiental i violacions de drets humans en països del sud global.
4. Paradoxa de Jevons: Les millores en l’eficiència tecnològica sovint augmenten el consum total. Per exemple, vehicles més eficients poden reduir el cost per quilòmetre, però incentiven més desplaçaments, neutralitzant els beneficis ambientals.
5. Pèrdua de sobirania: La dependència de tecnologies complexes, controlades per poques empreses, erosiona la capacitat de comunitats i nacions per decidir sobre el seu futur.

Exemples actuals

1. Cotxe elèctric: Promogut com una solució clau per a la crisi climàtica, el cotxe elèctric manté la lògica del transport individual, que ocupa espai urbà i perpetua la dependència de l’automòbil. A més, la producció de bateries requereix l’extracció de minerals com el liti i el cobalt, sovint en condicions d’explotació laboral i ambiental. Segons un informe de l’ONG Transport & Environment (2023), la transició als vehicles elèctrics no reduirà significativament les emissions globals si no s’acompanya d’una reducció del parc automobilístic i d’una aposta pel transport públic.
2. Geoenginyeria climàtica: Propostes com injectar aerosols a l’atmosfera per reflectir la llum solar es presenten com a solucions ràpides al canvi climàtic. Tanmateix, aquestes tecnologies tenen riscos imprevisibles, com alteracions en els cicles climàtics regionals, i poden servir d’excusa per retardar la descarbonització real. Un estudi del Climate Overshoot Commission (2024) adverteix dels perills d’aquestes pràctiques sense una governança global estricta.
3. Digitalització i “economia verda”: La digitalització es ven com una via cap a l’eficiència i la sostenibilitat, però el seu impacte és enorme. Els centres de dades que alimenten la computació en núvol consumeixen el 2% de l’electricitat global, segons l’Agència Internacional de l’Energia (2024). A més, la producció de dispositius electrònics genera residus tòxics i depèn de l’extracció de minerals rars, sovint en condicions d’explotació.

Canvi de mirada: cap a una tecnologia situada i responsable

Per desmuntar el mite de la tecnologia salvadora, cal adoptar una visió més crítica i responsable de la innovació, que posi les necessitats humanes i planetàries per sobre dels interessos del mercat. Proposem les següents línies d’acció:

1. Tecnologia al servei de les necessitats reals: Prioritzar tecnologies que responguin a necessitats col·lectives (com sistemes de salut pública o agricultura sostenible) en lloc de fomentar el consum individual o els beneficis corporatius.
2. Revalorització dels sabers locals: Recuperar tècniques tradicionals i coneixements indígenes que siguin sostenibles i adaptats als entorns locals, com l’agroecologia o la construcció amb materials naturals.
3. Tecnologies apropiades i de baixa escala: Promoure solucions senzilles, accessibles i de baix impacte, com sistemes de filtració d’aigua de baix cost o eines reparables, en lloc de solucions complexes i centralitzades.
4. Criteris democràtics i ecològics: Exigir processos participatius i transparents en el desenvolupament i l’ús de tecnologies, amb avaluacions d’impacte ambiental i social abans de la seva implementació.
5. Sobrietat tecnològica: Reduir la dependència de tecnologies d’alt consum energètic i apostar per estils de vida més simples i relocalitzats, que minimitzin l’extracció de recursos.
6. Educació crítica: Fomentar l’alfabetització tecnològica per empoderar les comunitats a comprendre i qüestionar les implicacions de les noves tecnologies.

La tecnologia no és inherentment bona ni dolenta, però tampoc és neutral: està modelada pels valors, prioritats i interessos de qui la crea i la controla. El mite de la tecnologia salvadora ens distreu de la necessitat de transformacions profundes en el nostre model social, econòmic i cultural. En lloc d’esperar solucions miracles, hem de posar la política i l’ètica al centre, promovent un ús de la tecnologia que sigui democràtic, sostenible i just.

Desmuntar aquest mite implica reconèixer que els reptes globals —com el canvi climàtic, la desigualtat o l’esgotament de recursos— no es resoldran només amb innovacions tècniques, sinó amb canvis estructurals i col·lectius. Reivindiquem un futur on la tecnologia sigui una eina al servei de la vida i del planeta, no un substitut de la responsabilitat humana ni una excusa per mantenir un sistema insostenible.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊

Entrades anteriors d’aquesta sèrie:

• El mite del progrés. Una creença arrelada que ens allunya dels límits del món real
• El mite del creixement econòmic infinit. Per què no té sentit créixer en un planeta finit