L’anunci de Trump sobre l’atac a una tercera embarcació veneçolana que va fer dimarts passat, 16 de setembre, no és només un episodi militar més. És un símptoma d’una degradació política i moral que normalitza l’ús de la força per sobre del dret. Quan milions de persones celebren aquests fets, s’està trencant el principi d’innocència, el respecte al dret internacional i la cultura democràtica mateixa.

---

La notícia que no hauria de ser normal

Donald Trump ha anunciat públicament que els Estats Units han atacat una tercera embarcació veneçolana. Una frase curta, dita amb orgull i convertida en símbol de força. Tot i que el vaixell suposadament transportava droga cap a EUA, l’acció continua sent una intervenció militar unilateral contra un vaixell sota bandera veneçolana en aigües internacionals, que implica un menyspreu clar a la sobirania del país i es presenta com un triomf patriòtic. La justificació antidroga, per tant, no elimina la dimensió política i geoestratègic de l’acte, ni el seu impacte sobre la percepció de poder i impunitat dels Estats Units.

La pregunta és inevitable: com pot ser que allò que vulnera principis bàsics de justícia i convivència internacional sigui percebut com un triomf?

El principi d’innocència, en perill

El primer element que es trenca és fonamental: tothom és innocent fins que es demostri el contrari en un judici imparcial. Aquest és el pilar que sosté qualsevol democràcia i qualsevol sistema de drets. Quan un govern decideix que no calen proves ni processos, que la seva paraula és suficient per condemnar i atacar, la justícia queda subordinada a la força.

És el mateix mecanisme que hem vist en la “guerra contra el terror” després de l’11-S: persones empresonades a Guantánamo sense judici, assassinats selectius amb drons, acusacions sense proves suficients. Un precedent perillós que ha erosionat el principi de dret a escala global.

El dret internacional, paper mullat?

En teoria, la comunitat internacional disposa d’instruments per resoldre conflictes: Nacions Unides, tribunals internacionals, mecanismes de mediació. Però quan una gran potència actua per lliure i imposa la seva voluntat, el missatge és clar: les normes només són d’obligat compliment per als febles.

Ho hem vist abans:

• Iraq (2003): invasió basada en mentides sobre armes de destrucció massiva.
• Kosovo (1999): intervenció sense mandat de l’ONU.
• Palestina-Gaza (avui): vulneracions constants del dret internacional humanitari.

Quan els poderosos decideixen saltar-se les regles, no hi ha conseqüències reals. Però quan un estat petit o un moviment social intenta fer el mateix, aleshores se l’assenyala, se’l sanciona i se l’aïlla. La doble vara de mesurar és evident.

La cultura política i mediàtica

Un altre element preocupant és com es construeix el relat. L’anunci de Trump es presenta com una mostra de fermesa. Els mitjans alineats ho amplifiquen sense gaire crítica, i milions de ciutadans ho consumeixen com si fos un espectacle esportiu: “nosaltres contra ells”.

Aquí hi ha un trencament profund de la cultura democràtica. La política deixa de ser un espai per debatre solucions justes i es converteix en un teatre de força, on el líder guanya punts cada vegada que mostra múscul. El públic ja no exigeix respecte a la llei, sinó acció immediata i contundent, encara que sigui arbitrària.

Quan el poder substitueix la llei

El que s’està normalitzant és la idea que qui té poder no necessita justificar-se. El més fort imposa la seva voluntat, i els altres han d’acceptar-ho. Però això significa obrir la porta a un futur en què ningú està protegit: si la llei ja no és un límit, tothom pot esdevenir víctima quan les circumstàncies canviïn.

És una lliçó que la història ens repeteix. Els imperis que han actuat al marge de la llei —de Roma a l’Alemanya nazi, passant pels colonialismes europeus— han acabat generant un món més insegur, també per als seus propis ciutadans.

La paradoxa de la justícia relativa

El més irònic és que aquells que avui celebren aquests actes autoritaris clamen per justícia quan els toca a ells. Els mateixos que defensen que es pot atacar Veneçuela sense judici, reclamen legalitat i respecte si algun tribunal estranger investiga crims comesos pels EUA o si un altre país actua unilateralment contra els seus interessos.

Això ens porta a una paradoxa: si la justícia depèn de qui té la força, aleshores no hi ha justícia. Hi ha només arbitrarietat i imposició.

Per què no podem callar

Davant d’aquesta situació, el silenci ens fa còmplices. Callar equival a acceptar que la llei és paper mullat, que el dret internacional és decoratiu i que la democràcia es pot reduir a un xou de violència mediàtica.

No podem ni devem callar. Denunciar aquestes pràctiques és imprescindible si volem defensar un món mínimament habitable i segur. Potser no tenim poder per aturar guerres, però sí per assenyalar el perill d’aquesta deriva i recordar que la convivència només és possible amb normes que ens protegeixin a tots.

Quan la força substitueix la llei, no guanya ningú a llarg termini. Pot semblar que els poderosos en surten beneficiats, però en realitat creen un món més insegur i inestable.

---

Si avui acceptem que es pugui atacar sense proves ni judicis, demà qualsevol de nosaltres pot ser objecte de la mateixa lògica. En un planeta ja prou fràgil i interdependent, això és una recepta per al desastre. La veritable seguretat no vindrà mai de la violència arbitrària, sinó d’un compromís real amb la justícia i amb límits compartits.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊