La tesi defensa que una veritable transició cap a una economia baixa en carboni ha de reconèixer els límits biofísics del planeta. No n’hi ha prou amb substituir combustibles fòssils per renovables; cal reduir el consum global d’energia, qüestionar el creixement econòmic continu i garantir una redistribució equitativa dels recursos. Els models actuals subestimen el cost energètic de la pròpia transició i perpetuen les desigualtats entre el Nord i el Sud global. Un futur sostenible exigeix canvis estructurals profunds.

---

La transició energètica cap a una economia baixa en carboni no és només una qüestió de substituir combustibles fòssils per renovables. Això és el que mostra amb claredat la tesi doctoral d’Aljoša Slameršak, defensada a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) l’any 2022, sota el títol The end of energy abundance: Embracing biophysical limits to a low-carbon energy transition.

Aquest treball pioner, dirigit per reconeguts experts com Giorgos Kallis, Jason Hickel i Daniel W. O’Neill, parteix d’una perspectiva d’economia ecològica i analitza en profunditat els escenaris de mitigació del canvi climàtic que es fan servir en informes com els de l’IPCC. L’autor qüestiona les hipòtesis dominants d’aquests models i apunta cap a una realitat incòmoda però fonamental: el futur de l’energia no serà un futur d’abundància, sinó un de restriccions que caldrà gestionar amb justícia i criteri.

Una transició que també contamina

Una de les aportacions més destacades de la tesi és el càlcul de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle associades a la mateixa transició energètica. Construir infraestructures renovables (molins, plaques, bateries…) implica consumir energia i recursos, i com que avui aquesta energia prové majoritàriament de fòssils, la transició en si genera emissions. Segons l’autor, aquestes podrien representar entre 70 i 395 GtCO₂, és a dir, una fracció significativa del pressupost de carboni restant per limitar l’escalfament global a 1,5 °C. Ignorar aquest factor és, segons Slameršak, una greu llacuna en els models actuals.

Menys energia per càpita durant la transició

Els models d’avui solen suposar que la transició es podrà fer sense renunciar a creixements econòmics continuats. Però l’anàlisi biofísica que fa la tesi mostra que això pot no ser realista. Durant la fase inicial de la transició, la societat haurà de dedicar una part més gran de l’energia disponible a construir el nou sistema energètic, cosa que podria implicar una reducció d’entre el 10% i el 34% de l’energia neta disponible per càpita. Malgrat això, Slameršak sosté que a llarg termini, si es fa bé, el rendiment energètic global no necessàriament empitjorarà.

Creixement econòmic i límits materials

Un altre punt clau del treball és el qüestionament de la compatibilitat entre el creixement econòmic continuat i una transició realment efectiva. Els escenaris de l’IPCC, segons l’autor, parteixen de la premissa que l’economia global continuarà creixent mentre es redueixen les emissions, basant-se en millores espectaculars en l’eficiència energètica. Però aquestes millores són altament especulatives i no tenen precedents històrics. Per això, Slameršak proposa escenaris alternatius de postcreixement, on l’objectiu no sigui créixer, sinó assegurar condicions de vida dignes per a tothom dins dels límits del planeta.

Injustícies persistents en els escenaris actuals

La tesi també analitza com els escenaris de mitigació perpetuen desigualtats energètiques. Per exemple, quan s’inclouen tecnologies d’“emissions negatives” (com la bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni), l’energia addicional que es genera tendeix a beneficiar els països del Nord global, mantenint les diferències extremes d’accés a l’energia respecte al Sud. Aquesta situació contradiu el principi de responsabilitat comuna però diferenciada que hauria de regir la justícia climàtica.

Un futur possible, però diferent

La tesi d’Aljoša Slameršak no és un exercici de pessimisme, sinó una crida realista a replantejar les expectatives sobre la transició energètica. No es tracta només de substituir tecnologies, sinó de canviar el rumb del model socioeconòmic, reconeixent els límits biofísics del planeta i posant al centre la suficiència, la redistribució i el benestar col·lectiu.

Aquest treball convida a obrir el debat sobre quina mena de transició volem i podem fer. I ho fa amb una solidesa analítica i una valentia política que el converteixen en una referència imprescindible per a tothom qui vulgui pensar un futur habitable més enllà de la retòrica tecnològica.

La tesi d’Aljoša Slameršak reforça plenament moltes de les idees que des d’Argelaguer en Transició anem defensant: que no podem confiar en solucions tecnològiques que perpetuïn l’abundància, que cal reduir el consum d’energia i matèries, i que la justícia social ha de ser central en qualsevol transició. La tesi ens recorda que viure dins els límits del planeta no és una renúncia, sinó una oportunitat per repensar el benestar, la comunitat i el sentit del progrés des d’una altra mirada.

Referència:
Slameršak, A. (2022). The end of energy abundance: Embracing biophysical limits to a low-carbon energy transition. PhD Dissertation. ICTA-UAB. [CC BY-NC-ND].

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊