Els atacs d’Israel fora de Gaza, com l’últim a Doha, posen en evidència un desequilibri global: el dret internacional funciona selectivament segons els interessos dels grans actors, mentre la diplomàcia i les institucions internacionals són incapaços de frenar la violència.

---

Els fets del 9 de setembre de 2025 a Doha, quan Israel ha atacat líders de Hamàs dins el territori qatarià, són un episodi escandalós però simptomàtic. L’efecte immediat és clar: explosions, columnes de fum i un país sobirà com Qatar reduït a testimoniar una violació de la seva integritat sense poder reaccionar militarment. La pregunta que molts ens fem és inevitable: com és possible que Israel actuï amb tanta impunitat?

Aquest incident no és una anomalia. És una nova mostra d’una tendència persistent que es repeteix des de fa dècades: Israel pot dur a terme accions militars fora de les fronteres de Gaza amb un risc mínim de represàlies directes i amb condemnes internacionals que rarament es tradueixen en sancions efectives. La clau per entendre aquesta “immunitat” rau en una combinació de factors geopolítics, econòmics i de control narratiu.

1. Suport incondicional dels aliats occidentals

Israel és el principal receptor d’ajuda militar nord-americana, amb més de 3.000 milions de dòlars anuals en assistència directa i tecnologia avançada. Aquesta relació crea un escut implícit: qualsevol acció que pogués generar represàlies globals és mitigada per la protecció dels EUA, que sovint vetllen perquè les resolucions de l’ONU quedin en paper mullat. A més, la Unió Europea, tot i manifestar preocupació o condemna, manté un comerç i una col·laboració tecnològica i militar que dificulta pressions reals.

Aquesta protecció política internacional permet a Israel actuar sense els costos habituals que altres països afronten per violar sobiranies alienes. Qatar, com a exemple recent, pot condemnar l’atac, però té molt poc marge per actuar sense posar en risc la seva seguretat i la seva posició internacional.

2. Pes geoestratègic

Israel és considerat un actor estabilitzador des de la perspectiva occidental, especialment pel seu paper de contenció d’Iran i Hezbollah. Aquest valor estratègic li atorga un marge extraordinari per transgredir normes internacionals sense patir repercussions que podrien ser letals per altres països. La seva ubicació i capacitat militar converteixen la seva impunitat en una qüestió funcional per als aliats occidentals: es tolera perquè serveix als interessos globals, especialment en la seguretat i en l’equilibri regional.

3. Debilitat del dret internacional

Les institucions internacionals, com l’ONU o el Tribunal Penal Internacional, han condemnat repetidament els atacs israelians contra població civil i territoris sobirans. No obstant això, la manca de mecanismes efectius per forçar el compliment de les resolucions converteix aquestes declaracions en simbòliques més que coercitives. Les resolucions que Israel incompleix sistemàticament són un recordatori que el dret internacional funciona de manera selectiva, en funció de la força dels actors implicats.

4. Divisions regionals i dependència de països àrabs

Molts estats àrabs, inclòs Qatar, mantenen relacions econòmiques i diplomàtiques amb Occident que limiten la seva capacitat de resposta. Així, mentre critiquen formalment les accions israelians, eviten mesures militars directes. La normalització de relacions d’alguns països àrabs amb Israel, com els Acords d’Abraham, mostra que la prioritat regional sovint és la cooperació econòmica i política més que la defensa de la sobirania palestina o la justícia internacional.

Qatar ha optat per la diplomàcia: condemna i pressió internacional, preservant el seu rol de mediador. Aquest tipus de resposta, encara que frustrant, és l’única estratègia realista en un món on el poder militar i la protecció dels aliats defineixen la capacitat d’actuar.

5. Control del relat i legitimitat simbòlica

Israel ha sabut construir una narrativa sòlida basada en la seguretat nacional i el record històric de l’Holocaust, que reforça la seva legitimació davant l’opinió pública internacional i dificulta que les crítiques es tradueixin en accions efectives. Les acusacions de violar la sobirania aliena es dilueixen davant el discurs dominant: Israel es presenta com a víctima constant de l’amenaça palestina o regional, i qualsevol crítica es veu parcialment com un atemptat contra la seva legitimitat.

---

La impunitat d’Israel no és absoluta, però sí estructuralment protegida. No és només una qüestió de força militar, sinó un resultat d’un entramat complex de suport aliat, importància geoestratègica, debilitat institucional global i narratives simbòliques. Això genera una situació inquietant: el dret internacional és selectiu i la violència té efectes molt desiguals segons qui la cometi.

Per als ciutadans i observadors crítics, la lliçó és clara: no podem esperar que les regles es compleixin automàticament. La pau i la justícia no arriben soles; depenen de la voluntat política, de la pressió internacional i de la capacitat dels estats i de la societat civil per desafiar el desequilibri global.

En aquest context, l’atac a Doha no és només un episodi militar: és un reflex del fracàs sistemàtic del dret internacional i del desequilibri de poder que defineix el món actual. Condemnar és necessari, però insuficient; cal entendre les causes profundes per exigir canvis reals en l’arquitectura global i en les relacions de poder.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊