Avui, dia de la festa nacional de Catalunya, recordem la importància de la llibertat i de la dignitat dels pobles. Per això avui publiquem aquesta reflexió sobre la guerra d’Ucraïna. El que hi passa no és llunyà ni aliè: ens interpel·la directament sobre què vol dir defensar la sobirania, la pau i la vida de la gent davant dels interessos dels estats i de les grans potències.

La guerra d’Ucraïna continua sense una sortida clara perquè els interessos econòmics i polítics pesen més que la vida de la gent. Els Estats Units comencen a pressionar per un acord que els permeti tancar el conflicte amb beneficis estratègics, mentre que la Unió Europea prefereix allargar-lo per mantenir la indústria armamentista i no perdre pes davant Rússia i els EUA. El futur passa per tres escenaris: un pacte imperfecte, una guerra cronificada o una pau digna que només serà possible si els governs anteposen la vida al poder.
La guerra d’Ucraïna continua oberta després d’anys de violència i destrucció. Cap dels actors principals sembla disposat a cedir, i això condemna milions de persones a viure sota bombes, exili i por. En aquest context, la pregunta inevitable és: quina sortida té aquesta guerra, si és que n’hi ha?
La resposta, lamentablement, no es troba en l’altruisme ni en el dret internacional, sinó en la crua realpolitik. Els interessos econòmics, geoestratègics i de poder pesen, ara com ara, molt més que la vida de la gent.
Els interessos en joc
Els Estats Units encapçalen el suport militar a Ucraïna, però el seu compromís està minvant per tensions internes i càlculs geoestratègics a llarg termini. La inversió de diners i material és colossal i es troba amb una resistència creixent en un Congrés dividit, on una part creu que els recursos s’han de desviar cap a altres prioritats, com la competència amb la Xina. La seva estratègia sembla orientada a debilitar significativament el poder militar rus sense provocar una escalada directa. Washington podria pressionar per a un acord que congeli el conflicte, assegurant un “èxit” simbòlic per a Ucraïna (com la seva entrada a l’OTAN) mentre consolida un nou equilibri de poder a Europa que marginalitzi Rússia i reforci la influència nord-americana. El suport a Kíiv es barreja, doncs, amb l’objectiu de protegir la seva hegemonia global.
La Unió Europea manté una posició profundament ambivalent i plena de tensions internes. D’una banda, és el principal proveïdor d’ajuda humanitària i econòmica a Ucraïna i defensa la seva sobirania amb un suport sense precedents. D’altra, s’enfronta a un càlcul geoestratègic brutal: una pau ràpida podria legitimar l’agressió de Rússia i deixar-la reforçada, enviant un missatge perillós a altres actors autoritaris. Per a moltes capitals, allargar el suport és la via per assegurar que Rússia quedi tan debilitada que no representi una amenaça durant dècades, encara que això comporti un cost humà terrible. En aquest context, la indústria armamentística europea, que ha multiplicat contractes i beneficis, s’ha convertit en un actor rellevant, però no definitori. La veritable lluita és per la seguretat futura del continent, on el suport genuí a Ucraïna es barreja amb la por, l’interès propi i la manca d’una veu única i decisiva.
Rússia juga, efectivament, una partida de doble o res. Després de les enormes pèrdues humanes, econòmiques i de prestigi, el règim de Putin no pot permetre’s una derrota que qüestioni la seva supervivència. La seva estratègia es basa a cronificar el conflicte, aprofitant la superioritat numèrica i la producció militar, mentre espera que la fatiga occidental i els canvis polítics li donin una posició més favorable per a negociar. El seu objectiu ja no és la conquesta total d’Ucraïna, sinó consolidar les seves conquestes territorials (com a mínim Crimea i el corredor terrestre) i forçar un acord que garanteixi la neutralitat ucraïnesa, assegurant així la seva esfera d’influència i una “victòria” que poder vendre internament. Per al Kremlin, això és una guerra existencial per la seva supervivència com a potència global i per l’estabilitat del mateix règim.
Tres camins possibles
Si mirem el panorama amb realisme, apareixen tres escenaris:
- L’acord imperfecte: el més probable és que la guerra acabi amb un pacte de pau desigual. Ucraïna conservaria la seva sobirania, però hauria d’acceptar la pèrdua de parts del seu territori (Crimea, Donbass). Rússia voldria consolidar les seves conquestes, i els EUA pressionarien per tancar el conflicte. La UE hi arribaria a contracor, però acabaria acceptant. Seria una pau basada en la realitat del terreny, no en el dret internacional.
- L’empantanada: l’altra opció és que el conflicte es cronifiqui. Cap victòria clara, però anys de guerra de desgast, destrucció i sofriment. És, de fet, l’escenari actual: la línia del front es manté, mentre la població civil paga el preu més alt.
- La pau digna: La sortida que voldria la gent és ben diferent de la que projecten els governs i els interessos geopolítics. Una pau digna hauria de permetre a Ucraïna viure sense por d’una nova invasió, a Rússia renunciar a imposar-se per la força i a les persones refugiades tornar a casa amb seguretat i esperança. Però aquesta sortida exigeix renúncies i reconèixer límits per totes les parts. És l’únic escenari que posa la vida i la reconstrucció al centre, i, tanmateix, demana uns líders amb una valentia i una visió de llarg termini que avui brillen per la seva absència. Requereix acceptar que no hi haurà un vencedor militar clar. I això, els governs, no ho volen reconèixer.
Però per entendre per què hem arribat fins aquí cal mirar més enrere i evitar els relats simplistes. La guerra a Ucraïna no va començar del no-res. Els compromisos incomplets de després de la Guerra Freda, quan es va dir que l’OTAN no s’estendria cap a l’est, han estat viscuts per Rússia com una amenaça directa. La successiva ampliació de l’Aliança Atlàntica, contravenint aquelles expectatives, ha alimentat la sensació d’encerclament a Moscou.
Alhora, el conflicte intern a Ucraïna va anar creixent al Donbass, una regió de població majoritàriament russòfona que no sempre va sentir-se escoltada ni respectada. Els enfrontaments i els atacs previs al 2022 van generar greuges que el Kremlin va saber instrumentalitzar per legitimar la seva intervenció davant de la seva opinió pública i de part del món.
Això no justifica en cap cas la invasió, però sí que obliga a reconèixer que les responsabilitats són compartides i que la realitat és molt més complexa que la imatge de “bons i dolents” que se’ns ven sovint. Sense aquest reconeixement, és impossible imaginar una pau que no sigui només una treva temporal.
La pau digna implica, doncs, anar més enllà de la victòria militar i abordar les causes profundes del conflicte: les pors de seguretat de Rússia, els drets i la convivència dins Ucraïna, i el paper que els EUA i l’OTAN han tingut en l’escalada. Només així es podrà obrir un camí real de reconstrucció i reconciliació.
El nus del problema
El gran obstacle és que ningú vol ser el primer a cedir, cap líder vol ser recordat com el que “va cedir”. Tots calculen avantatges futurs i allarguen la guerra encara que els costos humans siguin descomunals. La sortida hi és —un pacte amb renúncies per totes bandes—, però falta la voluntat política de posar la vida de la gent per damunt dels interessos econòmics i de poder.
La guerra d’Ucraïna ens mostra fins a quin punt els estats i els blocs internacionals actuen moguts per diners, prestigi i poder, més que no pas per la pau i el benestar de les persones.
Com a societat civil, hem de continuar exigint als nostres governs que trobin una sortida diplomàtica, per imperfecta que sigui, abans no quedin només cendres i odi on abans hi havia cases i famílies. La veritable resistència, potser, és negar-se a acceptar que la guerra és l’única resposta.
La transició no és només cap a energies renovables o sobirania alimentària, sinó també cap a una cultura de pau i resolució de conflictes que anteposi la diplomàcia i la vida humana a la força bruta i als interessos econòmics.
✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊
Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.