El govern espanyol ha anunciat un Pacte d’Estat amb 10 mesures per fer front a l’emergència climàtica. L’anunci sona contundent: fons permanents, una Agència Estatal de Protecció Civil, estratègies hídriques i refugis climàtics. Però la història recent ens obliga a ser prudents: massa vegades els grans plans s’han quedat en declaracions sense recursos suficients. La veritable emergència no és només aprovar mesures, sinó reduir emissions, replantejar el model econòmic i adaptar-nos a uns límits materials i ecològics ineludibles. El risc és que aquest pacte sigui més una resposta mediàtica que una transformació real.

---

Compromisos sobre el paper i dubtes sobre la realitat

Els governs, quan la pressió social i mediàtica és intensa, acostumen a reaccionar amb grans anuncis. És el que ha passat aquest setembre, quan Pedro Sánchez ha presentat un Pacte d’Estat contra l’Emergència Climàtica amb 10 compromisos que el Consell de Ministres aprovarà formalment. Sobre el paper, es tracta d’una iniciativa ambiciosa: crear fons permanents, establir una nova Agència Estatal de Protecció Civil i Emergències, desplegar una estratègia hídrica nacional, impulsar la gestió forestal adaptada i crear refugis climàtics a ciutats i pobles.

Què diuen les mesures

El decàleg sembla complet i transversal: recursos econòmics, coordinació administrativa, prevenció 365 dies l’any, reconeixement del paper del món rural i una crida a la cultura cívica de la prevenció. És difícil no subscriure la necessitat d’aquestes actuacions. Les sequeres extremes, les onades de calor i els incendis devastadors són ja una realitat que ningú pot ignorar.

Però aquí apareix el primer element crític: aquestes mesures responen sobretot a la gestió de conseqüències, no a les causes de l’emergència climàtica. A curt termini, protegir boscos, assegurar l’aigua i disposar de refugis és imprescindible. Però si el model energètic, de mobilitat i de consum segueix igual, només estem posant pedaços a un vaixell que fa aigües.

El risc de la retòrica

No és la primera vegada que es parla d’“emergència climàtica”. Ja fa anys, el Congrés dels Diputats va declarar-ne oficialment l’existència, sense que això s’hagi traduït en polítiques a l’altura. El llenguatge de la urgència és útil políticament, però si no va acompanyat de recursos reals i de canvis estructurals, es converteix en una etiqueta buida.

Els “fons permanents” anunciats són un bon exemple. Quants diners hi haurà? Amb quina continuïtat? Com es distribuiran territorialment? Sense xifres ni compromisos pressupostaris ferms, l’anunci es queda en una promesa. I ja coneixem com acaba això: titulars avui, decepció demà.

Una Agència per resoldre-ho tot?

La creació d’una Agència Estatal de Protecció Civil i Emergències sona bé, però també genera preguntes. Serà una institució amb recursos i autonomia real o una nova estructura administrativa amb més càrrecs que efectius? El perill és que s’hi aboquin esforços burocràtics mentre els equips de prevenció al territori continuen precaritzats i amb recursos minsos.

El paper del món rural

Un dels punts positius és el reconeixement del paper del món rural. Pagesos i ramaders han estat durant segles la primera línia de gestió del territori. Però el risc és que aquest reconeixement es quedi en declaracions. L’agricultura regenerativa o la ramaderia extensiva necessiten suport real, mercats justos i polítiques que no afavoreixin només el gran agronegoci. Sense això, les paraules tornen a quedar buides.

Una visió centrada en l’adaptació

El decàleg té un biaix clar cap a l’adaptació: com fer front a calor, sequeres i incendis. És lògic i urgent, però falta la part de la mitigació: reduir dràsticament les emissions i l’ús de combustibles fòssils. Cap pacte serà seriós si no aborda aquesta arrel del problema. No n’hi ha prou amb gestionar les conseqüències; cal atacar les causes.

A més, caldria anar més enllà del relat tecnocràtic. Parlar d’“estratègia hídrica” no pot significar només construir noves infraestructures. Necessitem debats socials sobre l’ús de l’aigua: quanta n’hem de destinar a camps intensius, a urbanitzacions turístiques, a macrogranges? Sense abordar aquests conflictes, el pacte no passarà de ser un catàleg de bones intencions.

El context polític

El pacte neix en un moment polític tens. L’oposició ja ha mostrat rebuig i cinisme, presentant propostes populistes com un “registre nacional de piròmans” en lloc d’abordar les causes reals dels incendis. Això augura dificultats per aconseguir un consens ampli. Però també cal dir que la credibilitat del govern és limitada: després de prometre transicions verdes i accions climàtiques, molts compromisos s’han quedat pel camí.

Cap a on pot acabar tot plegat?

L’escenari més optimista és que aquest pacte es concreti en lleis amb dotació pressupostària real i que suposi un punt d’inflexió en la gestió del territori i les emergències. En aquest cas, en pocs anys podríem veure una millora clara en la prevenció d’incendis, en la protecció davant onades de calor i en l’ús racional de l’aigua.

Però l’escenari més probable és més modest: un conjunt de mesures útils en alguns àmbits, però lluny d’aturar la degradació climàtica i ecològica. El risc és que el pacte acabi sent sobretot una operació de comunicació política: bons titulars, però poc canvi estructural.

Lliçó per al futur

La veritable emergència no és crear noves agències o anuncis solemnes, sinó afrontar els límits materials i replantejar el model econòmic. Mentre continuem depenent d’un creixement sense límits i d’un consum energètic desmesurat, els incendis, les sequeres i les onades de calor només s’agreujaran.

Les mesures d’adaptació són necessàries, però no suficients. Caldrà veure si aquest pacte és un pas cap a la coherència o una nova oportunitat perduda. Mentrestant, la societat civil i les comunitats locals tenen el repte de seguir pressionant, denunciant les incoherències i impulsant alternatives reals que vagin més enllà del maquillatge verd.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊