La captura i emmagatzematge de carboni (CCS) es presenta com una eina per reduir emissions, però té limitacions: costos elevats, baixa escala i riscos de “llicència per contaminar”. Defensem prioritzar la reducció directa d’emissions i models sostenibles, com el decreixement, per abordar la crisi climàtica de manera efectiva.

---

Davant l’emergència climàtica global, la captura i l’emmagatzematge de carboni (CCS, per les seves sigles en anglès) s’ha presentat com una eina crucial per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquesta tecnologia, que inclou diverses metodologies sota el paraigua del que s’anomena Carbon Dioxide Removal (CDR), genera un debat intens sobre la seva efectivitat real, les seves limitacions i el paper que hauria de jugar en la transició energètica.

Tecnologies naturals per a la captura de carboni

Els mètodes de captura de carboni es poden dividir en dues grans categories: naturals i tecnològiques. Les solucions naturals inclouen la reforestació, la restauració de zones humides i la millora de les pràctiques agrícoles per augmentar la captura de CO₂ en el sòl. Aquestes tècniques són conegudes i comprovades, però la seva capacitat d’emmagatzematge és limitada i sovint està condicionada per l’ús del sòl i la competència amb altres necessitats humanes, com l’alimentació.

Per altra banda, les tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni inclouen processos industrials dissenyats per segrestar CO₂ directament de l’atmosfera o de les emissions de fàbriques i centrals elèctriques. Entre aquestes tecnologies destaquen la captura directa de l’aire (Direct Air Capture, DAC), la bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni (BECCS), i la mineralització del carboni. La tecnologia DAC, per exemple, és capaç de filtrar l’aire i capturar el CO₂, que posteriorment s’emmagatzema en formacions geològiques o s’utilitza per altres processos industrials. Aquest mètode sembla prometedor, però presenta dos grans reptes: el seu cost elevat i la demanda energètica associada al procés.

Limitacions tecnològiques i reptes d’escala

El principal problema d’aquestes tecnologies rau en la seva escala. Actualment, la capacitat global de captura de carboni és insignificant en comparació amb les emissions anuals de CO₂. Es calcula que les tecnologies de CDR només capturen uns pocs milions de tones de CO₂ anualment, mentre que les emissions globals superen els 36.000 milions de tones. A més, per ser efectives en la mitigació del canvi climàtic, aquestes tecnologies haurien d’escalar-se de manera massiva en les pròximes dècades, una fita que sembla poc probable amb les inversions actuals i l’estat de desenvolupament tecnològic.

Un altre punt de crítica és el risc de confiar en aquestes tecnologies com a “salvavides” en lloc de centrar els esforços en la reducció efectiva d’emissions. La captura de carboni sovint és presentada per indústries altament contaminants com una solució màgica per continuar amb els seus models de producció sense modificar-los substancialment. Aquest enfocament és arriscat, ja que no aborda les causes estructurals de la crisi climàtica, sinó que només intenta mitigar-ne els efectes.

La trampa de la “llicència per contaminar”

Aquesta falsa sensació de seguretat pot portar a un fenomen conegut com a “llicència per contaminar”. Les indústries podrien sentir-se legitimades a continuar emetent gasos d’efecte hivernacle amb l’esperança que la tecnologia compensarà les seves emissions. Això retarda les inversions en energies renovables i l’adopció de models de producció més sostenibles. L’experiència demostra que aquesta confiança en la tecnologia pot diluir els esforços reals de reducció, creant una dependència perillosa d’unes solucions que, ara com ara, són ineficients i insuficients.

Una aposta arriscada davant la crisi climàtica

A més, el risc d’efectes secundaris no desitjats, com la filtració de CO₂ d’emmagatzematges geològics o l’impacte sobre ecosistemes locals, també és una preocupació fonamental. La captura en formacions subterrànies requereix una vigilància constant i mecanismes de seguretat robustos per evitar fuites que podrien alliberar grans quantitats de carboni de nou a l’atmosfera.

L’alternativa del decreixement

Hi ha una creixent consciència sobre la necessitat de no centrar-se únicament en el CDR, sinó de reforçar les estratègies de mitigació basades en la reducció directa de les emissions i la transició cap a models energètics descentralitzats, renovables i de baix impacte ambiental. Això inclou l’optimització de l’eficiència energètica, la substitució dels combustibles fòssils per fonts renovables, i la transformació dels sistemes de producció i consum cap a models més locals i sostenibles.

El debat sobre el paper de la captura de carboni s’emmarca en una reflexió més àmplia sobre quin ha de ser el nostre enfocament davant la crisi climàtica: confiar en tecnologies que permetin continuar amb el model de creixement actual o transformar radicalment els nostres patrons de consum i producció. L’experiència dels darrers anys mostra que les tecnologies de captura poden ser una eina complementària, però en cap cas un substitut per a una reducció dràstica i urgent de les emissions.

---

El contingut d’aquesta entrada s’ha basat en el document “The State of Carbon Dioxide Removal – 2nd Edition” publicat el 2025, que ofereix una anàlisi detallada de l’estat actual de les tecnologies de captura de carboni, les seves perspectives de futur i els reptes que afronten en el context de la crisi climàtica global.

✨ Si t’ha agradat aquesta entrada, no dubtis a compartir-la amb els teus amics! 😊