Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog.
La capacitat de càrrega ens recorda que, per a qualsevol espècie, la supervivència només és possible i consumeix els recursos naturals a un ritme inferior al de la seva regeneració. Aquest principi, tan senzill com contundent, és ignorat de manera sistemàtica per la nostra espècie.
A casa nostra —com a totes les llars— tenim uns ingressos i unes despeses anuals. El problema és que, des de l’any 1971, les nostres despeses superen els ingressos. I no només això: cada any la diferència és més gran.
Enguany, el 8 d’agost, ja ens havíem gastat tot el pressupost ecològic de l’any. És el que s’anomena Dia de la Sobre capacitat de la Terra. L’any passat va ser el 13 d’agost. Anem reculant.
Com ens ho fem per continuar vivint malgrat aquest dèficit constant? És senzill. Estirem els estalvis… però no pas dels nostres. Són els estalvis naturals acumulats per generacions passades. I quan ja no n’hi ha prou, recorrem al deute. Però no ens endeutem nosaltres, no. Carreguem aquest deute als nostres fills, nets i rebesnets.
Aquesta manera de fer, tan imprudent i egoista, no és excepcional. És el comportament habitual de tota la humanitat. L’any 1971 vam sobrepassar per primer cop la capacitat de càrrega del planeta. Des de llavors, cada any ho fem abans.
Aquest sobre consum es deu a diversos factors:
-
Emetem més CO₂ del que els boscos i oceans poden absorbir.
-
Pesquem i talem boscos més ràpid del que poden regenerar-se.
-
Esgotem recursos com l’aigua dolça, les terres fèrtils, els minerals i els combustibles fòssils.
-
Generem residus tòxics i contaminants que trigaran segles a desaparèixer, si mai ho fan.
Tot plegat està provocant la reducció accelerada de la biodiversitat i un canvi climàtic desbocat. És un comportament estúpid i profundament egoista.
Ja hem superat la fase en què podíem evitar el desastre. Ara, com a mínim, caldria centrar-nos a mitigar els efectes. Però ni això estem disposats a fer. I per això, segurament, serem recordats com la generació més inconscient de la història.
Malgrat tot, encara hi ha una escletxa d’esperança. Com a individus i com a comunitats, encara podem escollir viure de manera coherent i responsable. Podem ser modests exemples del canvi radical que cal fer. Potser no serà suficient per revertir la situació, però sí per mirar-nos als ulls amb una mica de dignitat quan siguem interpel·lats per les generacions futures.
Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Argelaguer en transició 
text interessant. Però no estic gaire segur que el gràfic estigui ben fet. Es a dir, marc que si tota la gent del planet consumís com els australians necessiatríem 5.4 planetes… però no et diu el que el territori Australià permet generar per el nombre de persones que hi viu… Això hem fa sentir que la informació que dona es confusa (seria com dir que la gent de costa que t’é més hort, fruita i verdures consumeix més que els d’alta montanya que mengen més senzill… sí… segurament). Algú va fer un rati que era algo així comel nombre d’hectaries per habitant d’un país que es necesitàven per mantenir el seu consum.
Gràcies pel comentari. Bé són dos indicadors diferents. Aquí pots veure les dades per països de l’evolució de la relació biocapacitat i petjada ecològica: http://www.footprintnetwork.org/ecological_footprint_nations/. Si tothom visqués com els espanyols necessitaríem 2,1 planetes com indica la gràfica i per altra banda els espanyols necessitaríem 3 Espanyes per viure com vivim o el que és el mateix el territori d’Espanya només dona per cobrir la forma de vida 1/3 de la població actual. De tota manera poc importa les dades exactes, l’important és prendre consciència que superem en molt la capacitat de càrrega del planeta el que és evident que no és sostenible per molt que parlem de capitalisme verd, desenvolupament sostenible, capitalisme conscient, consum responsable, … El que és insostenible és el capitalisme, el desenvolupament i el consum.