Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog.

“Cada avenç de la tecnologia crea nous problemes, que requereixen nous progressos. Cadascun d’aquests progressos tendeix a fer la societat més gran, més complexa, més allunyada de l’escala humana, més destructiva de la vida no humana i més procliu a col·lapsar sota el seu propi pes.” — Paul Kingsnorth

A la darrera entrada vaig anunciar que analitzaria què podem fer i com ho podem fer davant l’escenari de crisi i col·lapse ecosocial que afrontem. Estic convençut que cal preparar-nos —i alhora convençut que la majoria no es vol preparar—, i per això reflexionaré en les pròximes entrades sobre tres àmbits clau en la transició que hem d’emprendre (de grat o per força): la mobilitat, l’alimentació i l’habitatge.

Abans, però, vull compartir una reflexió prèvia que pot ajudar-nos a situar el marc des del qual actuem. En el seu llibre Ecología oscura. Buscando certezas en un mundo post-verde (2018), Paul Kingsnorth —escriptor, activista i fundador del moviment Dark Mountain— planteja una pregunta essencial: què no seria una pèrdua de temps en aquest moment de la història?

Les seves respostes són humils, pràctiques i profundament contraintuïtives en una cultura que encara creu en el progrés il·limitat i en la tecnologia com a salvadora. Kingsnorth proposa cinc actituds o línies d’acció que poden tenir sentit, encara que el col·lapse acabi produint-se de manera irreversible:

1. Retirar-se

Retirar-se no vol dir rendir-se, sinó prendre distància crítica. Ignorar les exigències de lluita constant, de productivitat i de positivisme forçat. Seure en silenci, sentir, escoltar, repensar la nostra visió del món. Parar de donar voltes a la roda de la màquina. Tot canvi profund comença amb una retirada.

2. Preservar la vida no humana

Encara queda natura salvatge. Però desapareix ràpidament. Què pots fer tu, a escala pràctica, per protegir-la? Potser deixar créixer el teu jardí a l’atzar. Potser treballar amb un grup de conservació, o crear-ne un. Potser oposar-te a una infraestructura destructiva, o simplement no contribuir a l’expansió del dany. Com pots fer espai perquè altres formes de vida puguin respirar?

3. Embrutar-se les mans

Agafa una eina i surt al món. Talla llenya, conrea la terra, neteja un rierol, aprèn un ofici. Treball físic, pràctic i local, a l’aire lliure i amb les mans, és una forma de reconèixer la realitat i reaprendre l’escala humana. L’experiència directa té més valor que mil debats digitals.

4. Defensar el valor intrínsec de la natura

No tot ha de servir a l’ésser humà. La natura té valor per ella mateixa, i aquesta idea —que alguns anomenen ecocentrisme o ecologia profunda— cal proclamar-la. Camina per la muntanya, observa els insectes, planta arbres. No com a estratègia, sinó com a reconeixement d’una comunitat més àmplia de vida.

5. Construir refugis

El món que coneixem s’esquerda. Què podem conservar enmig de la tempesta? Podem crear espais, projectes, xarxes o comunitats que actuïn com a refugis, com a reductes de vida, coneixement o bellesa. Com els monjos que copiaven manuscrits mentre els imperis s’enfonsaven, podem fer de custodis de coses valuoses per al futur.

“Aquestes són les coses que ara mateix tenen sentit per mi. No es tracta de salvar el món, sinó de caminar amb sentit, fins i tot si tot s’enfonsa. Aquest és el plantejament d’una ecologia fosca.”
— Paul Kingsnorth

Aquestes cinc propostes no són solucions. Són actituds possibles, formes de resistència significativa. Tenen sentit fins i tot si el col·lapse es produeix, i encara més si no.

I nosaltres, des d’un petit poble, des d’una comunitat, des de la vida quotidiana, què podem fer? A les pròximes entrades parlarem de mobilitat, alimentació i habitatge amb els peus a terra, i amb una mirada que combina el realisme i l’esperança pràctica.