En física, la potència es defineix com la quantitat de treball efectuada per unitat de temps. I aquesta definició ens pot ajudar a entendre millor un concepte clau per al futur de la nostra societat: el Peak Oil o cim del petroli.

Quan es parla del Peak Oil, sovint s’associa erròniament amb l’esgotament total del petroli. Això ha donat peu a veus —cada cop menys nombroses— que neguen la seva realitat, assegurant que encara hi ha petroli per a dècades. De fet, és cert que només hem consumit aproximadament el 50% del petroli existent, i que encara queda molt al subsol. Però aquesta afirmació sovint confon recursos amb reserves, i no té en compte que no tot el petroli és igual ni igualment accessible.

El concepte de Peak Oil no fa referència a l’esgotament absolut, sinó al punt a partir del qual ja no es pot augmentar el ritme d’extracció i producció mundial. És a dir, fa referència a la potència d’extracció: la quantitat de petroli (treball) que podem extreure per dia (temps). I aquest punt ja s’ha assolit.

Una metàfora per entendre-ho

Imaginem que tot el petroli del món es troba en un únic pou gegant. Al principi, extreure’n és fàcil: el petroli és accessible, i amb una infraestructura senzilla i una tecnologia bàsica es pot augmentar ràpidament el ritme d’extracció. Però a mesura que es van esgotant les parts més accessibles, cal invertir més recursos, energia i tecnologia per mantenir aquell ritme. Finalment, arriba un punt en què, malgrat tots els esforços, no es pot incrementar la potència d’extracció sense que deixi de ser econòmicament i energèticament rendible.

Aquest és el Peak Oil, i els estudis apunten que va tenir lloc l’any 2005, amb una producció global màxima d’uns 93 milions de barrils al dia (mbd), dels quals només un 75% era petroli cru. La resta eren hidrocarburs líquids d’inferior qualitat i rendiment.

El context actual

Els 5 principals consumidors de petroli del món són:

• EUA: 18,5 mbd

• Xina: 10,3 mbd

• Japó: 4,7 mbd

• Índia: 3,6 mbd

• Rússia: 3,2 mbd

Aquests cinc països consumeixen prop del 50% del petroli mundial. Espanya, per la seva banda, consumeix actualment 1,2 mbd, una xifra que representa una reducció del 25% des de 2008 i ens situa en nivells de consum de l’any 1996.

Havent assolit el límit de potència, ens trobem en una cruïlla: o bé col·laborem en el repartiment d’un recurs en declivi, o bé entrem —com ja estem veient— en un període de conflictes creixents a escala global.

Un canvi de paradigma inevitable

La nostra economia necessita creixement constant, que equival a més energia cada any. Però aquest augment ja no és possible. Ens trobem, doncs, davant un canvi de paradigma inevitable. Caldrà aprendre a viure sense creixement econòmic perpetu, assumint les implicacions socials, polítiques i culturals d’aquest canvi.

Però, malauradament, encara es continua apostant per “créixer per sortir de la crisi”, ignorant les condicions físiques que fan aquest creixement inviable.

La transició no és opcional. El que és opcional és com la fem: des de la consciència, la cooperació i la resiliència local… o des del conflicte, la imposició i el col·lapse.

Reflexionem-hi.

Que passeu una bona setmana.

Global Oil Production (Milions de Barrils Diaris)

Tendències clau:

1. 1950-1973: Creixement ràpid (post-Segona Guerra Mundial, expansió industrial).
2. 1973-1985: Estancament per les crisis del petroli (embargament de l’OPEP, guerres).
3. 1985-2008: Recuperació i nou màxim amb l’obertura de nous jaciments (Mar del Nord, Alaska).
4. 2008-2015: Revolució del fracking als EUA (augment de producció no-OPEP).