Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog. 

Què  succeeix a un país industrialitzat que practica l’agricultura moderna quan perd la seva base de recursos energètics fòssils? Existeixen dos països que això ja ha passat. Corea del Nord i Cuba.

Cap dels dos té recursos energètics propis o molt pocs, tots dos depenien de la Unió soviètica per les seves importacions de petroli i tots dos van experimentar una caiguda important de les seves importacions de petroli quan va caure l’imperi soviètic.

En aquesta entrada us parlarem de l’experiència de Corea del Nord i en una propera entrada de la de Cuba.

Corea del Nord depenia de les importacions per la totalitat del seu petroli i gas natural provinent de la Unió soviètica, Xina i Iran. Després de la dissolució de l’URSS (1990), les importacions russes van caure un 90% el que va comportar que l’any 1996 les importacions totals de petroli disminuïssin més d’un 40% respecte a 1990.

Per altra banda, durant la dècada dels 90 Corea del Nord va patir una sèrie de desastres naturals que la manca de recursos energètics va impedir afrontar. La major part de la maquinària i indústria es va anar deteriorant davant la impossibilitat d’adquirir recanvis de l’URSS. I això va comportar un deteriorament en les màquines, els generadors, les turbines, els transformadors i les línies de transmissió. S’entra així en un cercle viciós. Les velles màquines  i infraestructures condueixen a una reducció en la producció de carbó i d’energia hidroelèctrica disponible i disminueix també la capacitat de transportar el carbó i l’electricitat per les deteriorades línies d’alta tensió, carreteres i ferrocarril.

A conseqüència d’això els nord-coreans començaren a cremar biomassa, el que va comportar una disminució de la massa forestal del país, més inundacions  i una major erosió del sòl.

La manca d’energia va afectar el transport per carretera, la indústria, l’agricultura, l’electricitat domèstica, la calefacció i, fins i tot, l’energia per cuinar. L’any 1996 el consum total d’energia havia caigut un 51% respecte a 1990.

La crisi energètica va generar una crisi alimentària de grans dimensions. L’agricultura industrialitzada va col·lapsar i es calcula que més de 3 milions de persones van morir a conseqüència d’aquest col·lapse el que representa més del 15% del total de la població.

L’agricultura requereix fertilitzants, la producció dels quals ha de competir amb la indústria, la generació d’electricitat, la calefacció domèstica i moltes altres necessitats. La conseqüència és que la producció de fertilitzants es va reduir dràsticament. I això és la causa que les collites siguin tan pobres a Corea del Nord.

L’agricultura es va veure afectada també per la reduïda disponibilitat de combustible dièsel necessari per fer funcionar els tractors i la resta de petita maquinària agrícola i ramadera. El dièsel també és necessari per transportar les mercaderies fins als mercats i per processar els aliments.  Aquest combustible escàs cal compartir-lo amb la resta de sectors amb l’agreujant que el sector militar sempre és el que primer se n’abasteix. Resultat: disminució d’un 80% d’utilització d’equips agrícoles.  Aquesta pèrdua de potència mecànica ha exigit la seva substitució (en part, ja que és impossible fer tot el treball que feien les màquines) per treball humà i animals de tir que requereixen més aliments difícils de produir, per no dir impossible.

Per últim, la manca d’electricitat ha afectat la capacitat de bombeig i d’irrigar que es veu agreujada per les avaries, talls i manca de manteniment de la xarxa elèctrica. La manca de reg afecta també de forma important a la producció de les collites.

La crisi energètica ha afectat seriosament també a l’ús domèstic de l’energia principalment en les àrees rurals on el consum elèctric ha caigut un 50%. La població ha de recórrer a l’escàs carbó i a la biomassa per escalfar-se i cuinar el que provoca contaminació, desforestació i erosió del sol. Per altra banda, la recerca i recollida de biomassa requereix temps i esforç que cal per a la realització de tasques agrícoles i la producció d’aliments.

El poble de Corea del Nord ha fet front a aquesta crisi de forma unida, però les contínues privacions bé poden acabar en rivalitats i violència. La societat rural evoluciona millor que la urbana i està absorbint treballadors de les zones urbanes per atendre la creixent demanda de mà d’obra agrícola. Però la generalització de la marxa de la ciutat pot conduir a confrontacions violentes.

La història de Corea del Nord demostra com la crisi energètica en una nació industrial pot comportar el col·lapse del sistema donat que els problemes que apareixen es retroalimenten i interrelacionen entre si empitjorant les condicions de vida de forma accelerada i les dificultats per gestionar el deteriorament que es produeix.

L’experiència de Corea del Nord indica que gestionar una crisi energètica no és simplement una qüestió de trobar formes alternatives de transport, fonts alternatives d’energia i un retorn a l’agricultura orgànica. Els sistemes complexos com les societats industrials modernes requereixen canvis graduals. Enfrontats a canvis sobtats aquests sistemes col·lapsen.

Això significa que per un món que s’enfronta a la fi de la producció creixent d’energia, els canvis haurien d’haver començat fa dècades, fent possible una transició gradual. Ara és simplement massa tard. Encara que trobéssim solucions tècniques, NO QUEDA TEMPS PER FER LA TRANSICIÓ.

Això no vol dir que no es pugui fer res. Podem fer una transició cap a una societat més simple, concentrant els nostres esforços en fer el declivi més suau i construir una societat més igualitària i democràtica amb una existència confortable per nosaltres i les futures generacions.

Font: Aprendiendo la lección de la experiencia: las crisis agrícolas en corea del norte y cuba. Dale Allan Pfeiffer. Publicat a la revista Una amargo declinar. Energía y totalitarismo ecológico. Invierno 2012.