Quan els poders expliquen el món com si fos una pel·lícula d’herois i malvats, no ens estan informant: ens estan manipulant. Analitzem com es construeix aquest relat, què amaga i per què cal desemmascarar-lo.

Un relat simple per a una realitat incòmoda

El relat de Trump sobre Veneçuela —que ha “alliberat” el país, que ha capturat Maduro i que ara liderarà una transició democràtica i ho reconstruirà tot amb diners del petroli— sonen com un conte que ningú seriós es pot creure.

Quan les coses són complexes, la propaganda fa una cosa molt senzilla: reduir el món a bons i dolents. Necessita una història clara, curta, fàcil de repetir i impossible de discutir sense semblar sospitós. És el mecanisme de sempre: un “líder valent” que actua per “llibertar un poble oprimit”, una “operació heroica”, un “final feliç” sota tutela externa… i tothom aplaudint.

Aquesta narrativa no busca explicar res; busca imposar emocionalment una lectura dels fets. Si et commous, si t’indignes, si tens la sensació que “ja està tot clar”, aleshores el relat ha aconseguit el seu objectiu.

Això ja ho hem vist: alguns exemples que ho demostren

L’Iraq 2003: armes que no existien

Un dels casos més clars: la invasió de l’Iraq es va justificar amb el relat de les “armes de destrucció massiva”. Es va vendre com una operació per protegir el món i portar democràcia. Era un relat net i tranquil·litzador… però fals. No hi havia armes. El resultat real: un país destruït, centenars de milers de morts i una regió desestabilitzada durant dècades.
El conte va ser infantil; les conseqüències, devastadores.

Panamà 1989: caçar el dolent i punt

Amb Noriega es va repetir el guió: es presenta un “malvat absolut”, es construeix una narrativa moral i es normalitza la intervenció militar. Panamà va ser “rescatada”, però sota unes condicions imposades i amb una sobirania ferida. El relat simplista va servir per tapar interessos estratègics i control de rutes clau.

Líbia 2011: la promesa de democràcia… encara esperant

La intervenció a Líbia es va justificar amb un relat humanitari molt potent. El missatge: calia actuar per salvar vides i obrir la porta a la democràcia. Avui, anys després, Líbia continua dividida, trencada, amb violència crònica i amb la població pagant la factura. El relat era de conte; el desenllaç, un malson.

Grenada 1983: una “mini intervenció” amb guió de pel·lícula

Un país petit, una operació ràpida, un relat perfecte: s’havia “restaurat l’ordre i la llibertat”. L’opinió pública als EUA va comprar el relat gairebé com un producte d’entreteniment. Però, de nou, la pregunta és: quina legitimitat real hi havia i qui decideix sobre el destí dels altres pobles?

Quan el relat domina, la realitat desapareix

Aquests exemples mostren un patró:
1️⃣ Es construeix un enemic clar i absolut.
2️⃣ Se simplifica extremadament la realitat.
3️⃣ Es moralitza l’acció pròpia i es deshumanitza l’altra banda.
4️⃣ Es promet un futur radiant que gairebé mai arriba.

Què amaga aquesta simplicitat?

Quan un discurs polític sona a pel·lícula d’acció, és perquè vol amagar allò que la pel·lícula no ensenya:

• Interessos econòmics, sovint lligats al control de recursos estratègics.
• Objectius geopolítics, redibuixar influències i hegemonies.
• Violacions de sobirania, justificades amb paraules grans i nobles.
• Cost humà real, que mai surt en el relat triomfal.

La propaganda no és només el que diu. Sobretot és el que no diu.

Com es construeix el “conte”?

El mecanisme és sempre similar:

1️⃣ Declaració grandiloqüent
Un anunci impactant, contundent, que marca marc mental: “llibertat”, “democràcia”, “fi del mal”. No explica res, però fixa emocions.

2️⃣ Control de la narrativa
Es crea un esquema únic i repetitiu. Qualsevol veu que qüestiona és titulada com a sospitosa, enemiga, manipulada. El dubte passa a ser una amenaça.

3️⃣ Herois i malvats
Les persones i els pobles desapareixen. Queden rols: salvadors i tirans. Si tens dubtes, estàs “amb el tirà”.

4️⃣ Final feliç promès
No importa si és creïble o no. Sempre es promet estabilitat, democràcia, prosperitat i reconstrucció. El missatge clau és: “confieu, tot va bé”.

Per què funciona?

Perquè necessitem sentir que el món té sentit. La propaganda s’aprofita d’aquesta necessitat i ofereix un relat tranquil·litzador: algú sap què fa, algú porta el timó, el bé guanyarà.

Funciona també perquè vivim saturats d’informació i cansats de complexitat. Davant un escenari ple de matisos, la història fàcil entra com un alleujament: no cal pensar gaire, només cal creure.

El problema no és que sigui un conte; és que és letal

Dir que “és un conte” no vol dir que sigui inofensiu. Al contrari: és un conte amb conseqüències, molt dures i molt serioses.

Un relat així:

• Legitima accions que trenquen qualsevol norma.
• Normalitza llei del més fort disfressada d’alliberament.
• Apaga el debat crític.
• Construeix opinió pública obedient.
• Allunya la ciutadania de la realitat i la converteix en espectadora, no en subjecte polític.

Per què cal desemmascarar-lo?

Per responsabilitat democràtica. Per respecte als pobles afectats. Per dignitat intel·lectual. I perquè si acceptem que els grans actors polítics del món poden operar només amb propaganda i titulars, acabem vivint en un món sense criteris, només amb percepcions manipulades.

Desemmascarar el relat no és “defensar l’altre bàndol”. És defensar una cosa molt més bàsica: el dret a la veritat, la complexitat, el dubte i l’anàlisi.

Què podem fer com a ciutadania?

No tenim exèrcits ni cancelleries. Però tenim el pensament crític. I això pesa.

• No consumir informació com si fos entreteniment.
• Buscar fonts diverses.
• Preguntar-nos sempre: qui guanya? Qui perd? Qui decideix?
• Desconfiar de qualsevol relat que no admeti preguntes.
• Recordar que darrere dels discursos hi ha vides reals.

En definitiva

Ens volen explicar el món com si fos una faula. Però no ho és. I quan disfresses la violència, el control i els interessos sota el vernís d’un heroisme fabricat, no estàs explicant una història bonica: estàs justificant el poder.

Seguim atents. Seguim crítics. I, sobretot, no deixem que ens robin la capacitat de pensar.