Il·lustració creada amb eines digitals (2025) per acompanyar aquesta entrada històrica del blog.
L’Illa de Pasqua és el tros de terra habitable més remot del món. Xile es troba a 3.700 km i el petit grup d’illes de Pitcairn a 2.100 km. Pasqua amb una extensió de poc més de 160 km², va ser colonitzada per polinesis aproximadament en el segle X i fins al segle XVIII quan van arribar els primers europeus els seus habitants van viure en un total aïllament.
Els pocs illencs que van arribar van prosperar durant els segles següents fins a assolir una població d’uns 15-20.000 habitants (s. XIV).
Quan arribaren els europeus, els ocupants de l’illa eren, però uns 2000 i l’illa estava totalment desforestada. A banda trobaren centenars de les impressionants estàtues que tots coneixem (moais) escampades per tota l’illa i les no menys complexes plataformes on les erigien (ahu). Per organitzar el tallat, transport i aixecament dels moais i la construcció de les plataformes és evident que es requereix una població nombrosa i d’una societat complexa que visqués en un entorn ric en recursos. Població, societat i recursos inexistents en el moment de l’arribada dels primers navegants europeus.
La història de l’illa de Pasqua té moltes semblances amb la situació que viu avui la nostra societat i d’aquí l’interès a dedicar-li aquest post.
L’illa de Pasqua per la seva ubicació i orografia presenta diverses dificultats pel desenvolupament d’un assentament humà. És molt ventós el que comporta problemes pel desenvolupament de l’agricultura, la pesca és relativament escassa comparada amb altres illes de la Polinèsia. Plou relativament poc el que limita la disponibilitat d’aigua dolça. No s’han trobat restes d’animals domèstics com porcs o gossos comuns en altres illes i sembla que únicament tenien pollastres el que confirmaria el seu aïllament.
La societat es dividia en 12 clans i cada un estava format per una elit i la resta de la comunitat. Els recursos estaven repartits, si en el territori d’un clan hi havia la platja des d’on es sortia a pescar, una altra tenia la millor pedra per fer eines i en una altra estava la pedrera on es tallaven els moais. A més s’havia de creuar el territori de diferents clans per transportar els moais fins al lloc definitiu, etc el que obligava a col·laborar (almenys inicialment).
La construcció dels moais i ahus i el manteniment de la societat que hi vivia requeria una quantitat enorme de matèria primera i energia que obtenien fonamentalment dels boscos que ocupaven gran part del territori. Els estudis realitzats demostren que fins a l’arribada dels primers colons, Pasqua era una illa amb un bosc subtropical d’arbres alts ben desenvolupat. Arbres que varen servir per transportar i erigir els moais, construir embarcacions i trenar cordes, fabricar arpons, construir les grans canoes necessàries per endinsar-se en la mar, obtenir llenya, construir habitatges…
Tots aquests usos del bosc que van fer els illencs des de la seva arribada varen implicar l’inici d’un llarg procés de desforestació que ja hauria d’assolir grans proporcions cap a 1400 i que finalitzà probablement a principis del segle XVI. La totalitat del bosc va desaparèixer el que va suposar la impossibilitat de construir canoes, escalfar-se a l’hivern, la pèrdua de sòl fèrtil i de fulles i altres restes vegetals que servien per abonar els horts i, evidentment, de transportar i erigir moais.
La competència entre els clans per construir moais cada vegada més grans es transforma en competència pels pocs arbustos que anaven quedant. Fins i tot el costum d’incinerar els morts es feu inviable havent d’enterrar els morts.
La major part dels aliments del bosc desapareixerien i sense possibilitat de construir canoes la pesca de dofins i tonyines, base important de l’alimentació dels habitants de Pasqua els primers segles, es va fer també impossible. Les aus terrestres desaparegueren també i les marines reduïren la seva població considerablement.
La fam, la guerra civil i, fins i tot, el canibalisme es feren present a l’illa a partir de 1400 i les estàtues foren enderrocades. Així doncs, el col·lapse de la societat de Pasqua s’inicià ràpidament a partir del moment que s’arribà al cim del nombre d’illencs, de la construcció d’estàtues i de màxim impacte ambiental.
Cal preguntar-se què pensaven els habitants de l’illa de Pasqua quan tallaven els darrers arbres. Esperaven trobar una tecnologia que resolgués els problemes? Creien que trobarien un substitut a la preuada fusta?, o esperaven trobar un bosc encara no descobert en algun racó de la petita illa?
Com diu Jared Diamond en el seu llibre Colapso d’on hem tret el material per redactar aquest post:
Els paral·lelismes entre l’illa de Pasqua i el món modern en el seu conjunt són esgarrifosament obvis. Gràcies a la globalització, al comerç internacional, als vols en avió i a internet, avui dia tots els països de la Terra comparteixen recursos i s’afecten mútuament, exactament igual com ho van fer la dotzena de clans de Pasqua. L’illa polinèsia de Pasqua estava tan aïllada en l’oceà Pacífic com la Terra ho està en l’espai. Quan els habitants de l’illa de Pasqua es van veure en dificultats no hi havia cap lloc on poguessin fugir ni a quí poguessin recórrer a la recerca d’ajuda; tampoc nosaltres, els moderns terrícoles, podem recórrer a cap altre lloc si s’aguditzen els nostres problemes. Aquestes són les raons per les quals la gent veu en l’esfondrament de la societat de l’illa de Pasqua una metàfora, el pitjor escenari possible, del que pot estar oferint-nos el futur.
És difícil no veure en el comportament dels habitants de Pasqua quan anaven a tallar les darreres branques per escalfar-se o els darrers arbres per fer canoes, el mateix comportament quan nosaltres fem benzina per fer funcionar els nostres cotxes, màquines i calderes o quan seguim consumint quantitats ingents de plàstics. Com ells, a poc a poc estem esgotant el recurs que permet mantenir la complexitat de la nostra societat i el seu creixement. Com ells, estem abocats al col·lapse i a la reducció de complexitat (i de població). Podem, com ells, fer-ho d’una forma desordenada, violenta i accelerada o de forma ordenada, pacífica i progressiva.
http://app.emaze.com/545531/perqu-les-societats-collapsenpptx#slidenum=1
Descobriu-ne més des de Argelaguer en transició
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Argelaguer en transició 
Gracias por este resumen Miquel. Muy muy interesante. Habría que preguntarse si algunos de aquellos habitantes pudieron intuir lo que iba a ocurrir y llegaron a plantearse algo semejante a la transición, aunque parece evidente que no.
Un abrazo
Hola Javi, Gracias por el comentario, lástima que no pudisteis asistir a la charla (a lo mejor si hay interés la podemos volver a programar). Supongo que, como ahora, algunos habitantes de Pascua si intuyeron el desastre que suponía ir talando los bosques pero, como ahora, deberían ser una minoría sin poder ni capacidad de influencia.
Además ten en cuenta que fué un proceso muy lento, que duró siglos lo que hacia prácticamente imposible predecir las consecuencias. Así, quien cortó los últimos árboles – que ya deberían tener un tamaño reducido – no tenía probablemente ni el recuerdo de palmeras enormes con las que se hubieran construido canoas anteriormente. Ahora el proceso de deterioro autoinflingido y cambio climático aunque lento és mucho más rápido (unas pocas décadas) y aún así para la mayoría es imperceptible.
Seguimos
¡Qué pena que nos la perdimos! Pero nosotros sí que tenemos el recuerdo… quizás esto pueda ayudarnos…
Pues la verdad no parece que nos ayude mucho. Seguimos consumiendo petroleo como si fuera infinito y barato.
En el Japón del siglo XVIII se enfrentaron también a un problema de desforestación como la isla de Pascua. Sin embargo, en este caso las autoridades si afrontaron el problema. Estableciendo límites a la explotación de los bosques y establecierono normas sobre quién podia extraer madera, en que cantidad y para que usos. A la vez que diseñaron un programa de reforestación.
¿Es posible que en la actualidad suceda algo parecido y las autoridades acaben regulando el ritmo de producción y limitando el uso del petroleo haciendo su declive más suave o, como parece, se seguirá haciendo “lo que sea” para mantener el imposible ritmo de producción actual y acelerando así su declive?
Sí, molt interessant. Em sap greu no haver-hi pogut ser. Però el resum és molt clar. Gràcies Miquel.
Facin o no facin les autoritats, l’eix de la qüestió és: “Què faig jo?” tot i estar dins del col·lectiu AenT, em costa fer-me aquesta pregunta quan agafo el cotxe, per exemple, i el què em fa reduïr l’ús del vehicle és més l’impediment econòmic que el de consciència. I crec que aquest binomi és convenient invertirlo. Crec que aquest és el poder real que pot fer canviar les coses, la consciència individual vinculada amb la consciència del bé col·lectiu (no només de les persones, també de l’entorn).
Tot i així, la feina que anem fent amb Argelaguer enTransició, és com una pluja fina que ens va alimentant aquest record i val més que sigui a poc a poc, que no pas, que no sigui.
Nosaltres tampoc varem poder venir.
He llegit el post i és molt interessant.
No crec que hi puguem fer gran cosa, el si agafar consciència i estalviar al màxim.